la crònica
Zalon, el corista amb nom propi
En el moment més sentimental del concert de tribut (l'homenatge musical a l'artista desaparegut, sempre massa d'hora, ja predisposa al record) a Amy Winehouse, en el penúltim dia del Black Music Festival , Zalon va demanar privacitat –“no telèfons”– per un pensament íntim que va compartir: com es va assabentar de la mort d'Amy Winehouse –“un esperit únic ”– i com li va escriure la cançó You Let Me Breathe. Va parlar de les oportunitats que li donava a l'escenari, d'avançar aquells 20 passos que separen els coristes de “la fama”. Però l'esperit que estava present, i a qui va voler dedicar la cançó i l'aprenentatge vital –“no vull ser famós, sinó fer música”– que va suposar la seva pèrdua, va ser el de la germana Anika, desapareguda just dissabte feia tres anys, també massa d'hora, per un càncer. “Em poso emotiu”, va dir per trencar el silenci, breu i intens, d'aquells que es fan quan ha passat un àngel. Energia pura, la que ens commou per dins, i la que ens fa sacsejar els malucs per fora.
Perquè Zalon va demostrar que és un soulman de nom propi; així va ser l'entrada al concert, potent, amb Soul Man i que va continuar amb clàssics com ara Hey Little Rich Girl, Valerie i Love is a losing game. Un home de soul i de xou. Com quan va cantar enmig del públic o es va enriolar en pronunciar com si fos Janis, el nom de Genís [Genís Bou, el líder de The Gramophone Allstars] o amb les coristes ballant i ensenyant la posició de les mans i del cos adequada, per entonar com cal el Rehab. Més enllà de l'ombra d'Amy Winehouse, Zalon es vindica i ho va fer clarament amb el Let's Get it On de Marvin Gaye.