Ocasió desaprofitada

Per reivindicar un teatre de la veu, de la paraula, de l'actor, cal aconseguir un muntatge que faci vibrar l'espectador. Que hi hagi emoció i veritat a escena. Les tres hores (comptant el descans) d'aquest Qui bones obres farà no aporten gaire res de nou. Pep Tosar insisteix amb uns rius de ràbia blasmant el teatre vulgar, d'entreteniment. Aquest desig d'incloure ferides personals (tot i que més velades que en el darrer El mestre i Margarita) malmet l'obra en si. Els diàlegs són molt forçats, gens naturals. Els personatges, massa esquemàtics.

Txékhov no imposa el seu discurs als personatges: deixa que el destí sigui fatal i que tots els protagonistes (des del metge utòpic fins al pagès desvagat, o al militar sense esma) acabin comprovant que no poden dominar el decurs de la història. Hi regna la infelicitat. A Qui bones obres farà també es produirà la fatalitat però després que la veu del dramaturg hagi blasmat públic, crítica, productors, actors i especulació urbanística inclosa.

Només hi ha un fil de vida, sí, en el personatge que interpreta Imma Colomer, afectada per una demència senil que li permet parlar amb el mateix Txékhov. En ella hi ha dolor i agonia però li falta el contrast del personatge verge de Txékhov, la il·lusió. Tot és cremat, ja d'arrencada. El mínim bri d'esperança es podreix abans de florir. Pep Tosar perd l'oportunitat de reivindicar el seu teatre més exponencial, en què li agrada emmirallar-se en personatges magnètics com ara Blai Bonet (Casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet), Vicent Andrés Estelles (Les ulleres d'Estellés), García Lorca (García Lorca) i els poemes de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai). Ensenya un món que fa brillar els ulls de Tosar, un rostre marcat per l'escepticisme.