Llibres

ÀNGEL CASAS

Narrador i periodista

“Retrato la Barcelona que m’agrada mostrar”

Mai he sigut de cap partit, però de jove anava a unes reunions amb gent de Sants, d’esquerres, molt positius
M’agraden les històries que comencen amb una ximpleria que s’embolica fins a provocar una crisi a tota la ciutat

Àngel Casas segur que sig­na­ria la cèlebre frase de Neruda: “Con­fesso que he vis­cut”, perquè, en molts aspec­tes, ho ha fet d’una manera enve­ja­ble. Ha estat un gran home de ràdio i tele­visió, un peri­o­dista musi­cal pio­ner i ara pot dedi­car més temps a escriure lite­ra­tura. I fins i tot poe­sia. Ahir va pre­sen­tar al tea­tre Romea L’ago­nia de Baku­nin (Uni­vers), un recull de sis relats. El que dona títol a l’obra és una nou­ve­lle en què Casas mos­tra la hipo­cre­sia de la soci­e­tat. De la bar­ce­lo­nina, ciu­tat que estima i per això pot cri­ti­car.

Xerra molt i ho adver­teix de bon començament. Té bona memòria per a noms i dates i per això pot expli­car anècdo­tes amb molta ame­ni­tat, amb ele­ments que poden empènyer a la reflexió històrica. La trans­cripció d’una entre­vista amb ell està obli­gada a ser una sinopsi. Amb una vida de vivències amazòniques, és ine­vi­ta­ble que nave­gui pels aflu­ents i rie­rols de la seva memòria. Ha cone­gut molta gent famosa i ha vis­cut mol­tes experiències fantàsti­ques. També d’hor­ro­ro­ses, sobre­tot pel que fa a la salut, els dar­rers anys.

El pri­mer que cal pre­gun­tar-li és: com està, de salut?
Bé, estic bé, he superat la covid, fa poc. Ha estat suau, no tenia tos ni mal de cap ni res. Però vaig estar aïllat perquè la meva dona és molt pre­vi­sora. Pensa que soc per­sona de risc perquè soc tras­plan­tat [un ronyó que li va donar la seva esposa, Olga Marco], diabètic, he estat dos anys fent diàlisi, vaig tenir 12 infarts, un càncer i una malal­tia rara, la cal­ci­fi­laxi, que va fer que m’ampu­tes­sin totes dues cames... Els mesos que vaig estar a l’hos­pi­tal vaig estar a punt de morir sis vega­des. Jo no n’era cons­ci­ent... Bé, una de les vega­des sí que vaig pen­sar que això s’havia aca­bat...
Cal tenir molta for­ta­lesa men­tal i molt sen­tit de l’humor per superar tot això... Sem­bla un mal acu­dit.
Sí, sí, és clar. Si no hi poses conya, tot això no ho pots superar.
I suposo que ha fet tot de can­vis que també li hau­ran anat bé...
Hem can­viat de pis per estar en un de més adap­tat, sense esca­les. I ara tinc una cadira de rodes que és molt potent, massa, pesa 90 qui­los més el meu pes i va a 10 quilòmetres per hora. Anant pel car­rer, noto l’airet a la cara. Però has d’anar amb compte, perquè si enves­teixo algú, li puc fer mal.
Abans de par­lar de ‘L’ago­nia de Baku­nin’, par­lem una mica de la seva tra­jectòria. Va ser pio­ner en crear pro­gra­mes de tele­visió de divul­gació musi­cal, en tren­car tabús ofe­rint un ‘strip­te­ase’ en hora de màxima audiència, però també en fer pro­gra­mes de ràdio en català.
Mai he sigut de cap par­tit, però de jove anava a unes reu­ni­ons amb gent de Sants, d’esquer­res, molt posi­tius. I de vega­des venien alguns intel·lec­tu­als que ens alliçona­ven, com ara Jordi Pujol, aca­bat de sor­tir de la presó, i Josep Benet. Pujol em va dir que si volia ser peri­o­dista havia d’estu­diar català. “Arri­barà un dia que el peri­o­disme d’aquest país es farà en català, i els peri­o­dis­tes joves hau­reu d’estar pre­pa­rats”, em va dir. I em vaig apun­tar a un curs de català, el pri­mer dels que vaig fer al llarg dels anys. He fet molta car­rera en català. Fins i tot tinc un poema, molt maco, sobre l’orgull d’escriure en català.
És curiós com fun­ci­ona el pèndol social. El 1990, tot i que ja feia 15 anys de la mort del dic­ta­dor, era pro­vo­ca­dor pro­gra­mar un ‘strip­te­ase’ a la tele­visió espa­nyola i vostè ho va fer a ‘Un día es un día’. Ara, 32 anys després, seria pro­vo­ca­dor per a una altra dic­ta­dura, la del que és política­ment cor­recte...
Però és que allò era art! La coreògrafa venia del Crazy Horse i era molt exi­gent, molt dura. Amb l’Ivars, l’escenògraf del pro­grama, pensàvem un argu­ment específic, cada cop dife­rent. Es feia un ves­tu­ari, venien les balla­ri­nes de París, tri­a­des amb cura, i de vega­des balla­rins. En fi, era un espec­ta­cle amb molta feina dar­rere... Aquells tres o qua­tre minuts de strip­te­ase cos­ta­ven uns 6.000 euros de l’època. No era una noia pen­jada d’una barra amb bit­llets al tanga. Podia agra­dar o no, però era art.
Vostè es va posar mai nerviós davant d’algun dels molts con­vi­dats il·lus­tres que va tenir? Sobre­tot quan els havia de fer pre­gun­tes com­pro­me­ses?
No. Per ser il·lus­tres, no. Quan havia de fer alguna pre­gunta com­pro­mesa no ho pas­sava bé, però havia de fer la meva feina. Per exem­ple, quan va venir l’Ant­hony Perkins, els dia­ris nord-ame­ri­cans havien dit que tenia sida i vam pen­sar com pre­gun­tar-li-ho de manera dis­creta. Al final, amb els guio­nis­tes vam tro­bar la fórmula, dema­nar-li què pen­sava d’aque­lles notícies. Em va dir que pre­gun­tar sobre això era el mateix que publi­car-ho. Jo sabia que em fotria l’hòstia, però vaig voler fer la meva feina. I evi­dent­ment ho va negar. I al cap d’un any va morir de sida...
Anem a ‘L’ago­nia de Baku­nin’. El relat que li dona títol és una ‘nou­ve­lle’, per la llar­gada i pel desen­vo­lu­pa­ment de la trama i dels per­so­nat­ges. És una novel·la curta o un conte que va créixer massa?
És una novel·la fron­tissa, perquè podria fer créixer les sub­tra­mes. Però m’agrada escriure el que dona de si la història. Això, m’ho deia el Jaume Vall­corba, que és el millor edi­tor que he tin­gut: “Escriu el que neces­si­tis, però no més.” Tots els relats d’aquest lli­bre són novel·les cur­tes, tots donen per a més història.
Està molt bé com mos­tra, par­tint de l’atro­pe­lla­ment fortuït d’un gos, la lluita de clas­ses actu­a­lit­zada, la hipo­cre­sia social, el poder de les xar­xes soci­als...
Retrato la Bar­ce­lona que m’agrada mos­trar, la bur­gesa del 3% en con­trast a la dels alter­na­tius de pa sucat amb oli. Arrenca amb un fet real, l’atro­pe­lla­ment d’un gos davant de la casa del meu cunyat, en un car­rer de Vall­carca, a tocar de la plaça Les­seps. M’agra­den les històries que comen­cen amb una xim­ple­ria que sem­bla que no va enlloc i s’embo­lica d’una manera extra­or­dinària fins a pro­vo­car una crisi a tota la ciu­tat.
A ‘Sum­sum­corda.com’ es fa ressò dels movi­ments que des de dins l’Església volen posar fi al celi­bat. I mos­tra la relació entre un capellà i una monja...
És un joc cre­a­tiu basat en fets reals –no expli­ca­rem fins a on per no aixa­far la gui­tarra–, però em sem­bla molt ten­dra la part final, amb la relació entre el capellà i la monja. Ell amb experiència, ella també però nega­tiva... El Fer­ran Rañé i la Montse Gua­llar inter­pre­ta­ran aquesta escena en algu­nes pre­sen­ta­ci­ons del lli­bre, perquè estan fent bolos amb tex­tos meus.
A ‘El dar­rer cas de l’ins­pec­tor Bosco Gomes’ fa un joc meta­li­te­rari potent...
És una història sur­re­a­lista. Faig creïble el que és inver­sem­blant. És molt difícil par­lar-ne gaire sense expli­car més del compte...
A més, fot cla­te­llot a l’edi­fici Wal­den 7... [Des del fines­tral té una vista pri­vi­le­gi­ada del pri­mer edi­fici de Ricard Bofill.]
El conec. Vaig veure quan que­ien les rajo­les... De fet tinc un dúplex on ara viu una de les meves filles.
A ‘La dona que con­si­de­rava que havia follat poc’ torna a fer un joc meta­li­te­rari, posant-se en la pell d’un autor a qui li costa posar-se en la pell d’un per­so­natge femení... A vostè li passa?
No. És lite­ra­tura dins de la lite­ra­tura. No soc jo, qui té aquest pro­blema de voler escriure amb veu de dona fins que la troba a través d’una amiga. És una de les cri­sis que pot tenir un autor, com tan­tes altres que ja s’han expli­cat.
A ‘Al cel sia’, el joc és amb un gir de la trama que no expli­ca­rem, però que cap­gira com un mitjó la visió del lec­tor.
Podria ser un monòleg de tea­tre. Tam­poc en podem par­lar gaire per no fer espòilers... Comença amb un bolero i un home que explica a la poli­cia què ha pas­sat aque­lla nit amb la seva dona. Te’l pots creure, o no. Aquest és el joc.
Que el per­so­nat­ges sigui dobla­dor és per algun motiu?
Perquè és un ofici que m’agrada. Tot i que és frus­trant perquè no hi posen la cara, amb la veu sal­ven algu­nes pel·lícules. Una pro­fessió estra­nya­ment poc valo­rada. No econòmica­ment, que, si més no abans, estava ben pagat. Jo era íntim amic del Cons­tan­tino Romero i gua­nyava molts calés. És clar que era molt bo, que tenia actors fixos i famo­sos als quals doblar. Això sí, és un món molt tan­cat, costa entrar-hi...
Sí, em consta...
T’explico una anècdota molt bona. Quan el Tino doblava el Darth Vader, el fill del Josep Maria Bar­dají, el Jofre, que ara també és músic, era fan de La guerra de les galàxies. No men­java i el seu pare va dema­nar al Tino que truqués al Jofre, fent la veu del Darth Vader, i que li digués que si no men­java el domi­na­ria amb la força, o alguna cosa així. I va fun­ci­o­nar!
Amb una veu així, qui no en fa cas...
Amb el Tino vam tre­ba­llar vuit anys fent ràdio cada dia. Tenia molt sen­tit de l’humor. He rigut tant, amb ell, érem tan amics... [Bufa, emo­ci­o­nat.] Dels amics pro­fes­si­o­nals, que n’he tin­gut molts que s’han anat que­dant pel camí, cada cop que penso en el Tino... [Torna a bufar.]
Abans de posar-se a escriure un conte té clar com serà, sen­cer? O a mesura que va escri­vint s’adapta al que va sor­gint?
Depèn... Esta­mos en el aire va començar amb la idea d’un senyor mort, flo­tant en la pis­cina d’un bany turc. No teníem res més, però ens agra­dava molt. Dic ens agra­dava perquè la vam començar el Bar­dají i jo. Ell va fer un capítol i després ja vaig tirar sol.
Final­ment, a ‘El dis­cret hos­tal del fana­let ver­mell’, seguint explícita­ment el joc de ‘La ronda’, de Sch­nitz­ler, mos­tra una cadena de rela­ci­ons entre per­so­nat­ges de classe social alta. La majo­ria dels seus per­so­nat­ges són de clas­ses alta, pro­fes­si­ons libe­rals, atrac­tius...
És el que volia retra­tar. Aquesta història ve de lluny. Ja la volia escriure quan tenia vint-i-tants anys. Ales­ho­res era amic del Terenci Moix, la Maria Aurèlia Cap­many i tota aque­lla colla. Volia això mateix, enca­de­nar pare­lles, però amb gent del món de la cul­tura. No el vaig escriure. Anys després vaig veure La ronda, on sor­tia el Tino Romero, i vaig pen­sar que l’Sch­nitz­ler m’havia copiat! [Riu.] Aquest conte és una gran conya sobre el món hipòcrita de les rela­ci­ons entre polítics, bur­ge­sos, intel·lec­tu­als...

Un gran acumulador d’anècdotes amb famosos

Àngel Casas va néixer a Barcelona el 1946, tot i que li agrada concretar que a Sants, perquè, tot i que fa molts anys que no hi viu, encara se sent veí d’aquell barri i hi conserva records i coneguts. El relaxa i l’anima.

Periodista i escriptor amb un recorregut llarg i profitós, innovador i pioner en diversos temes, Casas ha publicat títols d’assaig i de ficció, com ara Cuarenta y cinco revoluciones en España, L’esperit del vi, Fred als peus, L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments, Sidonie té més d’un amant, l’anecdotari Memòries d’altres, el cançoner paròdic ¿Nadal? No, gràcies...

Ha guanyat molts premis: dos cops l’Ondas, l’Antena d’Or, l’Atlàntida... I té la Creu de Sant Jordi. I quan obre la capsa de les anècdotes, passarien les hores, d’ell xerrant amb passió i dels oients, admirats. Ha sopat amb Zino Davidoff i ha fumat un dels seus cigars en la sobretaula; ha entrevistat Antônio Carlos Jobim a casa seva, a Rio de Janeiro, i, recolzat al piano, li ha anat demanant que toqués un tema o un altre. “Això, per a un paio a qui li agradi la música, no té preu.” A Frank Zappa el va entrevistar a Roma perquè volien que fos portada del primer número de la revista Vibraciones. “Li vaig demanar que dediqués una foto seva a la revista. Estàvem en un bar de la plaça Narvona. Es va aixecar, va anar a un expositor de fotos, va agafar-ne una del papa Pau VI, li va pintar el seu bigoti i va signar Frank Papa”. Les anècdotes segueixen amb Alice Cooper, Mike Oldfield, Jean-Michel Jarre i Charlotte Rampling, Vittorio de Sica...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia