Cinema

MIKI ESPARBÉ

ACTOR, ESTRENA ‘UNA VIDA NO TAN SIMPLE’

“Si no tens temps de viure, no tens coses a explicar”

Interpreta un arquitecte i pare de família en hores baixes que s’ha de replantejar la seva vida en la pel·lícula ‘Una vida no tan simple’, dirigida per Félix Viscarret

“La diferència entre el teatre i l’audiovisual és que el teatre té la meravella de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda i és el nostre llegat com a creadors”, reflexiona

SENSE LLIGAMS
“El benestar no depèn només de la feina. La vida són moltes parcel·les.” Ho diu parlant del seu personatge, I’arquitecte Isaías, però segurament val també per a l’actor Miki, a qui la feina li va més bé, alternant cinema, teatre i sèries. Potser té a veure amb la seva disponibilitat, diu: “Tinc una certa llibertat, a diferència d’altres actors de la meva quinta. Segurament també els fan propostes, però tenen lligams que no els permeten marxar uns mesos a Madrid.”
El que busquem en qualsevol acte creatiu és que ens interpel·li, que ens generi coses

Miki Esparbé (Barcelona, 1983) sent com un “privilegi absolut” la seva carrera, que alterna amb equilibri cinema (avui estrena Una vida no tan simple , de Félix Viscarret), teatre (fins al 2 de juliol representa amb Maria Rodríguez a La Villarroel L’illa deserta, de Marc Artigau) i sèries (Smiley, Historias para no dormir...). El 9 d’octubre complirà 40 anys. Ho veu com un avantatge: l’experiència vital aporta profunditat als personatges, diu.

Els papers que fa es corresponen amb l’edat que té?
Més que els papers m’acompanyin, el que és important és si amb l’edat pots aportar més coses al personatge. Félix Viscarret em va oferir el paper l’any 2017, quan feia una adaptació teatral a Madrid de la pel·lícula Smoking room, dirigida pel mateix RogerGual.. Jo era una altra persona, han passat sis anys en un període de la vida molt lligat a la maduresa emocional, a les vivències. Com a actors, igual que els guionistes, productors i directors, si no tens temps de viure, no tens coses a explicar. No em refereixo a posar les meves vivències darrere la història, però, inevitablement, hi ha alguna cosa de l’experiència lligada a un primer pla. Sempre diem amb els companys que, arribat a certa edat, poses una càmera davant d’algú i ja no cal que parli. Hi ha una vida darrere una mirada, una expressió. Vam rodar fa un any i hi ha una sèrie de coses viscudes com a Miki que m’ajuden a poder entendre molt més els drames de l’Isaías.
La pantalla de cinema és una finestra per on mirem les vides dels altres o un mirall on ens veiem reflectits i interpel·lats?
Diria que realment és les dues coses. És una finestra a través de la qual puc empatitzar amb altra gent i veure què passa a les seves vides, i, en realitat, el que busquem en qualsevol acte creatiu és que ens interpel·li mínimament, que ens generi coses. No vol dir que cada obra, cada quadre, cada cançó... hagin de parlar-me de coses que m’agradin o m’afectin. Senzillament crec que ha de generar alguna cosa, sigui quina sigui. I veient-ho com des d’una finestra, m’ho puc emportar cap a mi. Vull buscar aquelles històries, o aquells relats dins les mateixes històries, que em facin reflexionar perquè d’alguna manera m’hi sento reflectit. I això és meravellós. En cinema pot passar amb perfils de personatges que remotament se’ns podrien creuar, empatitzes amb ells i no saps ni d’on han sortit.
Hi ha semblances entre la feina d’arquitecte i la d’actor: la glòria i els premis, temporades que ningú et dona feina...
Sí, hi ha paral·lelismes al cent per cent. Félix Viscarret [el director] diu que hauria estat endogàmic posar de protagonista algú que es dediqués al cinema i va buscar aquest paral·lelisme amb el món de l’arquitectura, una feina creativa, en què hi ha vinculat de vegades un factor de prestigi en funció dels premis i de la carrera, que pot ser més o menys reconeguda... El paral·lelisme li servia, al director, per plantejar els termes d’èxit i fracàs. No és el primer arquitecte que interpreto al cinema. A la gent del cinema li agrada aquest paral·lelisme. Té sentit. Hi ha qui diu que rodar una pel·lícula és com tenir un fill, i hi ha arquitectes que diuen que les seves creacions són la seva descendència, el seu llegat
I fer una pel·lícula és com construir un edifici?
Jo crec que sí. La diferència entre el teatre i l’audiovisual és que el teatre té la meravella de ser una experiència efímera, però tot el que rodem queda, i és el nostre llegat, com a creadors.
Pep Cruz deia que el cinema és intens, però acabes el rodatge i ja està, mentre que, si tens un èxit de teatre, ho has de donar tot cada nit...
No estic tan cansat, en aquest sentit, però puc entendre que, relacionat amb l’èxit, en el teatre hi ha un nivell d’exigència i sobretot d’expectativa. Quan fas teatre i alguna cosa funciona, tothom ja ve pensant: “A veure!” Ja no hi ha factor sorpresa. També ens ha passat a tots en el cine, hem vist tal pel·lícula que ens havien recomanat, havíem llegit crítiques... I després potser ens ha decebut una mica. Té molt a veure amb l’expectativa. Una terapeuta em deia que està bé tenir il·lusions, però no tenir expectatives. S’ha de lluitar per tenir il·lusions, no expectatives.
Isaías desperta simpaties, però alhora és arrogant, vanitós... S’enfada quan li proposen reformar un lavabo, ell que dissenya edificis...
Totalment. Aquest és el viatge del personatge al llarg de la pel·lícula. No comença com acaba, afortunadament. Hi ha un cert patetisme emocional, per això m’agrada tant el personatge de la seva dona, interpretat per Olaya Caldera: emocionalment li dona 27 voltes. Se l’estima molt, però alhora té aquesta mirada amb certa distància, és un amor molt honest i alhora cansat, li deixa l’espai perquè s’equivoqui, i si s’adona del que realment està fent, té la possibilitat de reconèixer quin és el camí per construir. El personatge pot generar certa simpatia perquè a tots ens ha passa, podem empatitzar amb els seus petits drames quotidians, però alhora pot fer ganes d’asseure’t amb ell, fer un cafè i demanar-li què està fent amb la seva vida. Aquest és el que fa gràcies a la seva parella, el seu amic [Álex García] i al personatge que interpreta Ana Polvorosa. L’entorn el fa adonar-se que realment ha de canviar coses a la seva vida.
Una de les coses que ha de canviar és deixar de ser tan competitiu i ser més col·laboratiu?
Sí, totalment d’acord. Deixa de veure el món com un lloc hostil, que d’alguna manera confabula contra ell. El personatge viu tres crisis: de la paternitat, professional i generacional. La professional té a veure amb què a tothom li va millor que a ell, un pensament que qui més qui menys pot haver tingut alguna vegada en la seva vida. La generacional té a veure amb què li sembla que se li està passant l’arròs, arriba als 40 i toca fer revisió. A mi em passarà aquest any. S’adona que potser no s’ha de percebre la vida en termes d’èxit o fracàs, sinó que hem d’escollir les nostres batalles. Em fa pensar amb Jack Lemmon a L’apartament, es passa la pel·lícula intentant deixar l’apartament a tothom per poder escalar professionalment, i al final, en l’últim gir, decideix apostar per ell. Aquí també hi ha una aposta personal, per ell mateix.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia