Carme Junyent, la consciència crítica imprescindible

Diumenge passat s’apagava prematurament una de les veus més compromeses en favor de la llengua catalana dels darrers decennis, però també una veu amb una gran consciència crítica pel que fa a la gestió política per treballar per la salut del català, per salvar totes les llengües del món que estan en perill d’extinció i que s’oposava al llenguatge de gènere, que considerava impostat, basant-se sempre amb els fonaments científics de la llengua.

Carme Junyent i Figueras va néixer a Masquefa, a l’Anoia, el 1955. Venia d’una família de pagès. El seu entorn era sobretot rural, però la mare tenia interès per la cultura. En temps del franquisme va estudiar a l’Escola Nacional, va estar set anys en un internat i finalment va acabar el batxillerat a Barcelona. Després d’estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona (UB), i de passar uns anys a les Universitats de Marburg i Colònia, a Alemanya, tornà a Barcelona i es llicencià el 1984. Posteriorment, el 1991, es va doctorar a la UB amb una tesi sobre la família de les llengües africanes bantu –Jesús Tusón n’era el seu director–, i tot seguit farà una estada postdoctoral a la Universitat de Califòrnia, als Estats Units. I ja des de mitjan anys vuitanta –on comença la seva docència– fins a la seva mort que la UB ha estat la casa del coneixement de Junyent, on impartirà diverses assignatures del Departament de Lingüística, escindit del de Filologia. A partir de 1993 en serà professora titular. 

Del seu treball intel·lectual –sempre relacionat amb una actitud vital amb un cert component d’activista–, i revisant la seva producció llibresca, jo en destacaria quatre vessants: els estudis de les llengües africanes, l’estudi i apologia de la diversitat lingüística i el plurilingüisme, la preocupació per la salut del català i la discrepància contra el llenguatge de gènere. De fet, quan Junyent defensava la llengua catalana ho feia en el context del seu privilegiat coneixement de la salut (o mala salut) de les prop de 6.000 llengües que hi ha –o hi havia– al món, i sempre ho feia en el context de l’ecologia de les llengües, una disciplina nova i fresca que Albert Bastardas, també professor de Lingüística de la UB, va introduir a la sociolingüística catalana a finals dels anys vuitanta. Els seus primers llibres, editats majoritàriament per l’Editorial Empúries, són: "Les llengües d'Àfrica" (1986), "Les llengües del món" (1989), "Vida i mort de les llengües" (1992), "Las lenguas del mundo. Una introducción" (1993), "Estudis africans" (1996) i l’aparentment provocador "Contra la planificació. Una proposta ecolingüística" (1998). Eren llibres amb un enfocament divulgatiu i alhora amb aportacions i informació nova que els seus deixebles compràvem voluntàriament i estudiàvem per complementar els apunts de les seves classes. I és que la seva obra comprèn més de 20 llibres escrits, alguns en col·laboració, i la coordinació d’una dotzena. 

Junyent, que fos en una classe o en una entrevista sempre tenia un to pausat, en una entrevista extensa i profitosa de Josep Maria Muñoz a la revista L’Avenç (octubre de 2013, número 495) arribava a afirmar que tenia coneixements de fins a 17 llengües –n’excloïa el català i el castellà–, i a la pregunta de quines persones l’havien marcat a la vida, responia “et diré que són l’Eudald Solà, en Xavier Folch i en Jesús Tusón. En reconec, en tots sentits, la influència”. 

Ella tenia, complementàriament, una vessant activista, mobilitzadora. El 1992 va ser una de les fundadores del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, ple de col·legues i deixebles seus, un grup encara actiu; el 1996 va formar part del comitè d’experts per redactar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics; també va formar part del Comitè Científic Internacional de Linguamón – La Casa de les Llengües; i amb la creació, l’1 de març del 2022 per part del Govern català del Consell Lingüístic Assessor del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Carme Junyent va encapçalar la presidència. També va ser fundadora i va formar part del consell de redacció de la Revista d’Igualada. 

Pere Comellas, professor titular de Lingüística de la UB, deixeble i col·laborador estret de Junyent, la recorda com “una dona d’una enorme creativitat i de grans intuïcions. Veia més coses i més enllà que la majoria de nosaltres, i gairebé sempre l’encertava. La seva dèria era defensar la diversitat lingüística, i per això defensava el català. No només perquè és la nostra llengua, la nostra herència, el nostre patrimoni, sinó perquè és la nostra aportació a la diversitat”.

I és que els darrers anys, i sense ella buscar-ho, l’experta en llengües africanes es va convertir en un personatge mediàtic. La seva postura, clara, crítica, d’alerta que el català és una llengua amenaçada – vegeu el llibre "El futur del català depèn de tu" (2020)– i que les coses no s’estaven fent bé des de la gestió de la Política lingüística, la van convertir, a ulls d’alguns, com una lingüista apocalíptica o catastrofista. Ella ho negava i es defensava, amb encert, dient que el temps li havia donat la raó amb moltes de les coses que anys enrere profetitzava que passarien. Les seves eren polèmiques en sentit que esperonaven polítics, intel·lectuals i defensors de tota mena del català. Perquè, de fet, Junyent feia tots els possibles per cridar l’atenció sobre tots aquells aspectes que fallaven de la immersió lingüística a casa nostra. Era el contrapunt a l’optimisme tàctic que preconitza Albert Jané. 

Col·laboradora assídua a Vilaweb i a Catalunya Ràdio, una de les seves aportacions remarcables és el volum "Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou" (2021), un llibre excel·lent i d’un rigor extraordinari que fa caure a trossos les teories del llenguatge de gènere i de la dictadura del políticament correcte. Continuava essent una veu crítica, incòmoda i necessària. En una entrevista que li vaig fer l’abril del 2021 (web de la Fundació Vincle), i en què li preguntava “què ens recomana que fem, de manera personal i col·lectiva, per millorar l’ús de la llengua?”, ella responia: “Respectar totes les llengües i compartir la nostra amb tothom. I, si pot ser, fer-ho amb alegria, que amb mal humor és molt difícil trobar adhesions”. 

Carme Junyent, guardonada amb força premis i reconeixements, desapareix abans d’hora i amb molta feina per fer en pro del català. En una entrevista recent a TV3 afirmava que la clau per mantenir el català és l’ús social i la transmissió intergeneracional. Tenia tota la raó, i és que ens hi juguem la nostra identitat. El seu enterrament tindrà lloc el proper dissabte 9, a les 11 hores, a Masquefa. Gràcies per la teva lluita i estima per les llengües, Carme!