La lliçó de McEwan de com narrar el pas del temps

El novel·lista Ian McEwan (Aldershot, 1948) és un dels membres més destacats d’una generació d’escriptors britànics que van sorgir entre finals de la dècada dels setanta i principis de la dels vuitanta. McEwan feia equip amb Martin Amis, Julian Barnes, Kazuo Ishiguro, Hanif Kureishi, Vikram Seth, Graham Swift, Salman Rushdie...

McEwan, que ha rebut els principals premis literaris del Regne Unit, presenta la seva dissetena novel·la, Lliçons (amb traducció al català de Jordi Martín i al castellà d’Eduardo Iriarte), que, gairebé com sempre, edita Anagrama, amb qui ha publicat 20 títols, comptant-hi els relats, al llarg de 43 anys.

Lliçons és una història íntima que alhora es vol universal narrada a través de la peripècia vital d’un home en un món convuls i canviant. Un home similar a l’autor. “Els editors fa anys que em demanen unes memòries i, d’alguna manera, això ho és”, explica McEwan, perquè hi ha abocat “tot de crisis polítiques que han tingut alguna influència” en la seva vida. Però no és realment la seva vida. “Baines és la persona que jo podria haver estat si no hagués estat escriptor”, assegura. Va triar el format de novel·la perquè “permet entrar en els sentiments, cosa que unes memòries tradicionals no permeten dela mateixa manera”.

Quan era petit, els pares d’en Roland Baines el van enviar a un internat. Allà, lluny de l’empara familiar, va rebre lliçons de piano d’una jove professora amb qui va tenir una experiència tan fascinant com traumàtica, i que va marcar la seva vida.

Els anys, no obstant, han anat passant: en Roland ha viatjat, ha viscut a diversos llocs, s’ha casat i ha tingut un fill. Però quan la seva dona l’abandona amb el nadó de set mesos sense cap mena d’explicació, els fonaments de la seva realitat trontollen de dalt a baix i es veu obligat a reconstruir tots els seus records per provar d’entendre què ha passat.

Des de la seva infància a Trípoli, on van destinar el seu pare militar abans que la família tornés a Anglaterra, la vida d’en Roland ha travessat tots els grans esdeveniments dels últims setanta anys: la crisi de Suez, els míssils de Cuba, la caiguda del Mur de Berlín, Txernòbil, el Brexit, la pandèmia... Fa de fill, d’amant, d’espòs, de pare, d’avi. Coneix l’amor, el sexe, les drogues, l’amistat i el fracàs. Amb tot, mentre es planteja per quins meandres ha anat discorrent la seva vida, allò que va passar amb la professora de piano el continua perseguint.

Lliçons narra tota una vida i McEwan fa una classe magistral de com narrar el pas del temps. “Hi ha un element molt potent, en la memòria; no em vaig documentar gens, tot estava allà, esperant-me, tot i que la memòria pot ser enganyosa; he seguit el flux que em marcava amb un ordre diferent al cronològic”, comenta.

La va començar estant en confinament. “Els escriptors gairebé sempre vivim confinats, però en veure l’agenda buida de compromisos, vaig poder estar tots els dies 10, 12, 14 hores seguides escrivint, com sempre havia somiat!”, confessa rient.

Després de 53 anys com a escriptor, Ian McEwan està convençut que és “la vida més lliure” que podria haver tingut. “La novel·la és la millor manera de mostrar el flux de consciència, provar de ser un altre”, opina, i hi afegeix un consell que li va donar Philip Roth quan McEwan era jove: “Sempre has d’escriure com si els teus pares ja fossin morts.” Una gran imatge de llibertat creativa, cosa que l’autor britànic reivindica i considera que s’esta perdent. “No podem limitar la imaginació.”

Ian McEwan ha escrit la seva novel·la més llarga (576 pàgines) i és possible que la més ambiciosa, seguint els passos d’altres obres seves, com ara Expiació, A la platja de Chesil i Operació Caramel. Com els ha passat a altres grans escriptors, ha alternat obres brillants amb algunes de tèbies. Lliçons, segons alguns experts en l’obra de McEwan, podria ser la seva última gran obra. Qui ho diu, que passats els 75 anys un autor ja no es pot superar? De moment, esperarem amb ganes la següent novel·la d’aquest autor de tracte amable, mirada esmolada i una trajectòria envejable.