El temps perdut de La Puda

Només queda una columna, amb l’alti­vesa que carac­te­ritza ser l’última, del que havia estat la pèrgola on el 28 de maig del 1930 s’havia pre­pa­rat bere­nar per rebre la comi­tiva d’Alfons XIII. Després d’haver pas­sat el matí a la fàbrica Gro­ber de Girona i haver dinat al cas­tell de Pera­lada amb els Mateu, se’ls espe­rava al bal­ne­ari de La Puda de Banyo­les. Van arri­bar tard i plo­via tant que van voler refu­giar-se a l’inte­rior, però les llu­minàries es van apa­gar i el rei, alte­rat, va pen­sar que era un atemp­tat. La visita borbònica va ser tan fugaç com efímera és la ins­tal·lació que els alum­nes del taller de fus­te­ria de l’INS Bru­gu­lat han rea­lit­zat per fer reviure aque­lla pèrgola neoclàssica, pròpia d’un jardí anglès, i tes­ti­moni mut del que el trau­matòleg Josep Llo­ve­ras va qua­li­fi­car d’“edi­fici cadavèric” ahir al mig­dia en la pre­sen­tació del lli­bre La Puda. Història d’un record ben pre­sent (Edi­ci­ons MMV). El pio­ner a cus­to­diar la memòria local, Lluís Martí Saló (1951-2013), va evo­car La Puda en un lli­bre el 2001 i la nova publi­cació en fa memòria. D’auto­ria col·lec­tiva, la publi­cació amal­gama les evo­ca­ci­ons i memòries de La Puda no de manera literària, sinó “que és un lli­bre de química, de medi­cina, d’història, de la casa de banys, de la cons­trucció de la vila; de Banyo­les en si mateixa”, va des­ta­car l’escrip­tor i peri­o­dista Josep Maria Fona­lle­ras i Codony, que l’ha pro­lo­gat. Fill de Can Cassó de Banyo­les, va com­pa­rar l’aigua amb olor d’ous podrits i la can­sa­lada, el dolç típic de pa de pes­sic i sucre ideat per la pas­tis­se­ria Boa­de­lla, que de petit bere­nava amb la mare i l’àvia, amb la mag­da­lena sucada amb el te de Mar­cel Proust a El temps per­dut: “És la mateixa com­bi­nació màgica, la vivència del record.” “No reme­mo­rem un espai, sinó un temps”, va des­glos­sar l’escrip­tor davant d’una cons­trucció ruïnosa, una car­cassa d’un pas­sat d’esplen­dor miti­fi­cada. Segons el trau­matòleg Llo­ve­ras, La Puda “era una mena de san­tu­ari de Lur­des o de Fàtima, amb con­no­ta­ci­ons medi­ci­nals”. Les aigües fètides eren apre­ci­a­des per la cli­en­tela, bur­ge­sos pre­ten­si­o­sos, que s’hos­tat­ja­ven a l’hotel Mun­dial o “Can Nenes” per gua­rir-se de reu­ma­tisme, artri­tis o escro­fu­lisme. Josep Pla s’hi va refe­rir com “gent devota que donava un aire beatífic a la ciu­tat”. El metge Llo­ve­ras va con­cloure que no només “a La Puda li hem robat l’aigua, sinó que hem menys­preat un edi­fici emblemàtic”. La font és pro­pi­e­tat de l’Ajun­ta­ment i l’edi­fici, ver­go­nyo­sa­ment degra­dat, és pri­vat. No s’hi pot acce­dir, amb una entrada tapi­ada i una cinta que hi pro­hi­beix l’entrada: no hi ha ras­tre de la bea­ti­tud esplen­do­rosa que deia Pla amb els ter­res hidràulics i les banye­res de mar­bre.

En l’acte, de rei­vin­di­cació d’un patri­moni pio­ner del turisme a Banyo­les, hi havia Rosa Vila , de Can Font Pudosa, neta de Miquel Vila, que hi va cons­truir la pri­mera bar­raca amb dues banye­res que omplia amb galle­des. Va recor­dar l’anècdota del rei borbònic mar­xant cames aju­deu-me, no per l’espe­tec de fusi­bles, sinó perquè li van posar l’himne català: “Va rebo­tir el got d’aigua a terra i va mar­xar.”