Arts escèniques

TEATRE

Iván Morales proposa una excessiva ‘missa Watusi’ al Lliure de Gràcia

‘El día del Watusi’ adapta en 4 hores de representació les 900 pàgines del llibre Francisco Casavella, publicades el 2003

Les entrades ja s’han exhaurit abans de l’estrena

Com va fer Àlex Rigola en l’adap­tació del 2666 de Roberto Bolaño. Iván Mora­les és fidel a l’ordre cro­nològic dels tres títols (Los jue­gos fero­ces, Viento y joyas i El idi­oma impo­si­ble). També plan­teja una adap­tació que fa un viatge amb el pro­ta­go­nista, Fer­nando Ati­enza (que defensa l’actor Enric Auquer), i que es banya amb música inter­pre­tada en directe (amb la direcció musi­cal de Jordi Bus­quets) i amb un dis­po­si­tiu per­for­ma­tiu. El Tea­tre Lliure con­vida a una “missa Watusi, som una secta” diu intri­gant l’actriu Bruna Cusí. Per a Mora­les, efec­ti­va­ment, hi ha un cert ritual fins a pro­vo­car una catarsi col·lec­tiva. El día del Watusi es repre­senta, en el seu cas­tellà ori­gi­nal, a Gràcia, des de demà, fins al 5 de maig. Ja s’han exhau­rit totes les entra­des.

Fran­cisco Casa­ve­lla (Bar­ce­lona, 1963-2008) va retra­tar els bar­ris humils (“el lum­pen”) de la capi­tal des de la tran­sició fins poc després als Jocs Olímpics, a par­tir d’una mirada d’una soci­e­tat que mal­viu en fei­nes precàries i que desem­mas­ca­rarà els opor­tu­nis­tes polítics. Si Oriol Broggi va saber cap­tar l’ambi­ent d’El Car­mel i les aven­tis de Marsé en el fran­quisme dels anys 60 (també a Gràcia, el 2013: Una aventi de Marsé), ara és Mora­les el que aborda l’uni­vers bar­roc i alhora deca­dent de Casa­ve­lla.

Les tres novel·les, que man­te­nen una uni­tat for­mal, es van unir poste­ri­or­ment a El día del Watusi. L’any següent Casa­ve­lla, rebria el pres­tigiós Premi Nadal per Lo que sé de los vam­pi­ros (2008). El día del Watusi ha pas­sat a ser un títol icònic per a una fidel comu­ni­tat de lec­tors que, encara avui, dei­xen ras­tre cada 15 d’agost. I és que la peripècia comença aquest dia d’estiu del 1971; el dia que Fer­nando Ati­enza veu per pri­mer cop un mort. (“Cuando un muerto te mira a Los ojos, te miran todos los muer­tos del mundo”, cita de memòria, Auquer).

Les tres parts repre­sen­ten tres moments d’una vita­li­tat molt con­creta, apunta el direc­tor. Si la pri­mera part és la potència del con­cert (que ja es va pro­var en part en una preqüela dins del Fes­ti­val Grec, l’estiu pas­sat). La segona part cor­res­pon a l’ins­tant de psi­codèlia i fos­cor que es revela la fal­se­dat dels par­tits polítics. Final­ment, Mora­les lle­geix l’assumpció del relat, de mirar en pers­pec­tiva l¡’intent de tri­om­far i el reco­nei­xe­ment de la der­rota com l’esgo­ta­ment un dime­cres al mig­dia després d’una rave mara­to­ni­ana.

Gui­llem Balart, David Cli­ment (que també pro­pi­cia el movi­ment a l’escena), Raquel Ferri Vicenta Ndongo i Xavi Sáez com­ple­ten el reper­tori. Ndongo cele­bra poder recu­pe­rar aquest text que també parla d’una Bar­ce­lona que s’ha vist doble­ment silen­ci­ada: per una banda, perquè cor­res­pon a la ciu­tat més deca­dent; i per una altra, per la con­trovèrsia de ser una peça escrita en cas­tellà en una escena en què domina el català. Sense intenció de gene­rar cap con­flicte lingüístic, reco­neix en la mare de Fer­nando (un dels papers que ella inter­preta) les mares que van llui­tar perquè eles seus fills tin­gues­sin una edu­cació, com la seva mare real li va per­me­tre a l’actriu, agra­eix públi­ca­ment. Balart, per la seva banda, se sent molt iden­ti­fi­cat amb l’amic de la infància del pro­ta­go­nista que es dedica a pujar aigua a les bar­ra­ques de Montjuïc. Per a Cusí, aquesta obra res­pon molt bé per què ser­veix al tea­tre: “a inter­pre­tar al ser­vei d’una història” I, en aquest cas, aju­dar a Auquer a inter­pre­tar el seu Ati­enza. L’actor pro­ta­go­nista, de fet, cele­bra una pro­ducció car­re­gada de risc i de pos­si­bles errors, que la fa molt viva. I que l’esgota: “acabo la funció que em tre­mo­len les mans d’esgo­ta­ment”. Per a Mora­les, la sen­sació que l’enva­eix, poques hores abans de l’estrena: És simi­lar a aque­lla del seu pri­mer mun­tatge (Sé de un lugar) quan li van dir que no es podia fer el que pre­te­nia a par­tir de la cançó homònima de la banda Tri­ana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia