Veus que abracen

A cappella. Sílvia Pérez Cruz va obrir l’espectacle inaugural anit (que encara es repeteix avui i demà) a la mitja lluna del Grec de Montjuïc com qui bressola un infant. Amb tendresa, es connectava des de la seva veu amb les 2.000 persones de la platea (algunes de les quals, encara estaven seient). El d’ahir va ser un concert d’inauguració per la dimensió del cos artístic. En els 28 anys de vida professional de Pérez Cruz ha compartit emocions amb una pila de gent i a Circular s’hi van congregar unes 40 vingudes de lloc tan llunyanes com Mèxic (Natalia Lafourcade), Argentina (Juan Quintero ), Irlanda (Damein Rice), Portugal (Salvador Sobral) o Palestina (Farah Chamma), al costat del cor Solstici que Pérez Cruz dirigeix. De fet, a l’estrena s’ha atrevit fins i tot a convidar a cantar el públic (polítics inclosos), que ha accedit com quan una persona de cor tendre proposa una acció ingènua a un grup de persones adultes, que es desconeixen entre elles. L’aire de presentació de disc el confirmaven el moviment dels fotògrafs durant els tres primers temes de l’actuació (un fet que, habitualment es resol en la invitació dels fotògrafs a l’assaig general previ de la inauguració del Grec).

Aquest Circular respon al cicle vital. Des de la tendra infància, els primers cops que se surt del niu (joventut), la maduresa, la vellesa (“que celebra totes les belleses”), la mort i també un cert renaixement. De fet, aquesta cosmovisió planetària de sensibilitats que conflueixen pren forma de disc amb el Toda la vida, un dia, que la cantant de l’Empordà també aprofita l’actuació per donar a conèixer amb el seu trio de violí (Carles Montfort), contrabaix (Bori Albero) i violoncel (Marta Roma).

La veu melosa de Pérez Cruz abraça i balla (agafant-se de les mans amb Andrés Corchero) sense arribar a la intensitat de Grito pelao amb Rocío Molina al mateix escenari del 2018). Ara, en canvi, ho pot fer amb la seva filla Lola i la seva mare artística, la seva primera professora de cant Carme Canela amb qui van cantar 21 de primavera, un dels temes finals, (una més de les sorpreses de la vetllada, de prop de tres hores de durada). Poc abans el silenci s’havia fet dolorós i la pedra més rude i aspra encara, amb la presència de la poeta àrab Farah Chamma, 4 hores després d’aterrar a Barcelona, que ha declamat un poema d’Hiba Abu Nada, assassinada a casa seva en l’atac israelià a la franja de Gaza, i un altre seu, The movement, rebuts amb un escalf encès.

Pérez Cruz lamentava que el miracle d’aquella primera nit s’acabés. “No tinc més amics” deia irònicament. Sabia que molts van voler ser-hi i que els esforços d’agenda per arribar un final de juny al Grec han estat notables. Pérez Cruz sempre s’ha deixat estimar. Recaragolant el darrer fil de veu, com quan Serrat allargassava les notes per fer més únic l’instant, recorda quan el cantant de Poble-sec li preguntava per quants anys portava professionalment. La cantant va tenir el seu primer sou a 13 anys. I ara, en 41, continua deixant-se endur per les melodies. Serrat va protagonitzar un altre cicle pletòric al Grec del 2010: cinc plens fins a la bandera.

Pérez Cruz, pràcticament està tota l’estona a l’escenari. Només desapareix un breu instant per canviar el vestit: de l’ocre (de la infància) al negre (del dol) que en la renaixença descobreix una camisa vermella. Enmig de la negror del cor només una altra camisa vermella, la de Chamma, molt abraçada i que l’ensenya després de recitar els versos i treure’s el mocador clàssic palestí de les espatlles. Al final, cert, tornar a florir una altra camisa vermella: la del cubà Roly Berrío va espetegar al final quasi com a esclat final (previ als bisos): Nombrar es imposible. I, quan la vetllada ja havia passat de les 12 de la nit es tancava amb un celebrat i compartit Mañana. Pérez Cruz ha anat alternant cançons en català i castellà i indagant amb noves sonoritats en el capítol de joventut, sobretot. Salvador Sobral (guanyador del concurs d’Eurovisió 2017 amb una cançó melòdica d’abraçada fraterna) va ser un dels que vibrava més a primera filera del cor. Mentre, Pérez Cruz, sense presses, com qui espera a posar all a una torrada a la vora del foc per compartir-la amb Rita Payés o la bailaora Karen Lugo i els “meus flamencs” (corejava la veu de Palafrugell) captava el ritme, la pausa, la celebració calmada d’un Grec menys xafogós de fa anys.