llibres
Les independències de la gent gran
Tuli Márquez (Barcelona, 1962) és llicenciat en Ciències de la Informació, va treballar en el sector de la música i de la televisió fent tasques de màrqueting i promoció. Ara es dedica a escriure. Ha publicat L’endemà (Periscopi, 2013) i La mida dels nans (Més Llibres, 2019). Amb Alrevés va iniciar la col·lecció de literatura en català amb Les voltes del món (2023), primer lliurament d’una trilogia dedicada a Barcelona, des del vessant històric i social, perquè el polític diu que no l’interessa. Ara presenta, a la mateixa editorial, el segon títol de la trilogia, El Dia de la Independència, que serà seguit de La Terra Plana. La primera té lloc el 2010, la segona el 2017, en concret l’1 d’octubre, i la tercera passarà el 1992, amb el fons de les olimpíades.
La protagonista principal és la Margarita Puig, advocada jubilada, vídua –el seu marit és un personatge absent, però present– i amb una filla i un net. Comparteix el seu pis amb la Pepi Rius, mestressa de casa amb pocs recursos econòmics. Totes dues passen dels vuitanta anys.
La Margarita encara plora la mort del seu marit, desaparegut fa dos anys, mentre que la Pepi viu una segona joventut després de descobrir la lluita política. La depressió empeny la Margarita cap a la desconnexió al mateix temps que la memòria s’entesta a aferrar-se al passat. En canvi, la Pepi ha trobat en el compromís de la reivindicació la manera d’omplir el buit que arrossega després d’una existència sense més incentius que servir i obeir.
Des de dos mons paral·lels, conviuen amb les seves dèries, es complementen i s’ignoren, s’estimen i es detesten, però no els queda una altra opció que acceptar-se perquè es troben en un carreró final sense sortida. Per endavant els espera un cap de setmana intens amb festes d’aniversaris, digestions pesades, escapades nocturnes, rostits de diumenge, votacions i sobretaules. Tot en una Barcelona que també es debat entre el futur i el passat, en un món que reneix i s’esfondra alhora.
Tuli Márquez és novel·lista, però amb un passat i present estretament relacionats amb la música. Es declara melòman i assegura que el nivell de la música que s’està fent actualment a Catalunya és molt alt. Ara tragina un llibre sobre Durruti, amb disset cançons que han de musicar Ricky Gil & Biscuit.
Li agrada més “reescriure que escriure”, cosa que no diuen molts autors i que sol garantir un resultat més acurat. Les seves novel·les estan ben escrites, tot i que sigui dels autors que no planifiquen. “Una de les coses que més m’agrada d’escriure és quan les coses apareixen i et sorprenen, perquè ja hi eren i tu no ho sabies”, afirma. I també que no és dels que pateix escrivint, més aviat s’ho passa molt bé.
Per la data central de la trama, l’1 d’octubre del 2017, sembla que serà una novel·la molt política, però és més social. “La vaig començar amb la mateixa idea que Les voltes del món, una persona que està sola i obre casa seva. Faig conviure la Margarita i la Pepi, dues persones de dos tarannàs molt diferents. Les dues cares d’una mateix moneda”, explica l’autor. A partir d’aquí, d’aquest embrió, va construir una història que, posteriorment, va ser sotmesa a un llarg procés de reescriptura.
“Com sempre, és el lector qui ha de treure les seves conclusions, però jo en tinc una de principal. La gent gran en aquesta ciutat, que creix de manera monstruosa, sembla que hagin cotitzat tot el que havien de cotitzar i ja no existeixin. Tenen greus problemes que es van fer més evidents durant el confinament. I això m’indigna.”
No s’està d’explicar el referent més important de l’obra. “La Margarita té molt de la meva mare. I és que la novel·la està dedicada a la meva mare, que ara està en una residència amb problemes de demència. La vaig a veure cada dia, però ha d’estar tancada perquè, si no, pot sortir al carrer i no ser capaç de tornar a casa”, detalla Márquez. “He volgut exposar que no podem deixar la gent gran tirats de la mà de Déu”, afegeix.
“La Pepi és un compendi d’amigues de la meva mare. En aquest personatge sí que hi té a veure el tema del procés per la independència, perquè hi ha tot de gent gran que van viure una segona joventut, una última aventura, amb aquest tema. Es van mobilitzar molt i van ser els primers a sortir al carrer i, fins i tot, a rebre de la policia l’1 d’octubre del 2017. La Margarita, en canvi, tot i que aquell dia s’impliqui, la política ja la va viure per ella mateixa i pel marit, tots dos advocats.”
“La data del referèndum, doncs, és un desencadenant de la trama, com ho va ser, en general, de la nostra societat”, valora Tuli Márquez.
Una altra font d’inspiració molt clara és “la magnífica pel·lícula Amor, de Michael Hanekke, protagonitzada per un matrimoni d’octogenaris”. “A la meva obra mostro aquest amor a toro passat, perquè és el que reviu la Margarita recordant el marit.”
Márquez va escriure aquesta novel·la dos o tres anys abans que a la seva mare li diagnostiquessin demència. “Vivint amb ella, jo veia que, dia a dia, anava canviant. Ningú més de la família es va adonar... A la novel·la vaig descrivint com una persona va perdent el cap i es va quedant sense filtres a l’hora de relacionar-se, de fer o de dir el que vol, sense plantejar-se cap tabú ni límit.” Per tant, la novel·la també podria ser una mena de “model perquè qui viu amb persones grans pugui identificar aquests primers canvis, tan subtils”. A més, “el dement mai acostuma a ser conscient que s’hi està tornant.”
Tuli Márquez assegura que no s’ha autoretratat en cap personatge, que només s’identifica en situacions concretes de la relació amb una persona que pateix demència.
L’escena de la Margarita convertida en una mena de Joana d’Arc, plantant cara a les agressions policials de l’1 d’octubre, parteix del mateix autor. “Jo m’he enfrontat molts cops a la policia, dient-los el nom del porc, i mai m’han trencat la cara.” “És una escena que m’agrada moltíssim. Tot i que la realitat d’aquell dia va ser una vergonya absoluta. Pegar la gent gran, en un país civilitzat... on s’és vist?”
La trama no es limita a la relació d’elles dues i la progressiva demència de la Margarita, la seva família també hi té lloc, amb interessos, mentides i visions oposades. I és que les relacions familiars sempre rendeixen, en tota mena de ficcions.
La Margarita s’escapa de casa, beu, fuma, pren gotes de CBD i s’encara amb qui calgui. No està gaire pel moment polític, tot i que acaba sent una mena d’heroïna. La Pepi és més grisa, però s’ha agafat amb ganes el tema polític. “És que la majoria de gent gran està molt sola i molt avorrida i, a més, els que van viure la Guerra Civil i el primer franquisme, l’octubre del 2017, i abans i després, van poder dir la seva. I això està molt bé. Llàstima dels polítics, que han malgastat bona part d’aquesta valuosa mobilització.” Però això no és la base de la novel·la, ho és més la vida de la gent gran i en quina situació es troben quan els fills no els volen a casa. El terme independència hi és des de diverses accepcions, algunes de radicals.
Márquez està molt content d’aquesta novel·la, que va començar com una obra de teatre, “escrita d’una fogonada”. “Aquesta obra és molt visceral. La pròxima, que tancarà la trilogia, tornarà a ser més cerebral.”