Llibres
Xavier Theros
Novel·lista
“Em vaig passar a la novel·la perquè estava cansat de la realitat”
Xavier Theros (Barcelona, 1963) va ser cofundador i membre, amb Rafael Metlikovez, del gran duet Accidents Polipoètics. El prefix poli li escau com a professional de la paraula: poeta, cronista, articulista, traductor i moltes més feines relacionades amb escriure són les que ha fet des que tenia 19 anys. Ha publicat prop d’una vintena de llibres, com ara Vida i miracles de la plaça Reial (2019), La Sisena Flota a Barcelona (2010), amb què va guanyar el premi de periodisme Josep Maria Huertas Clavería, i va debutar en novel·la amb La fada negra, un thriller històric ambientat a la Barcelona del 1843, que va ser premi Josep Pla del 2017.
Té una sèrie ambientada al segle XIX i protagonitzada pel capità Llampades i ara inicia una trilogia sobre el barri Xino de Barcelona amb Aquí no dorm ningú (La Campana).
El Nadal del 1933 fa uns mesos que Hitler ha arribat al poder i Barcelona és plena de refugiats. A l’Enrique Cazorla, un detectiu addicte al cafè, insomne, vidu i bon coneixedor del Districte Cinquè, li encarreguen investigar la desaparició d’un atractiu adolescent alemany. Però amb l’aparició d’una banda de transvestits que es dediquen a atracar bancs, el que semblava un cas senzill es converteix en un descens als inferns de la ciutat, des dels vaixells on s’amunteguen els presos que ja no caben a la Model fins als clubs de sadomasoquisme a Collserola.
A més de les tres trames principals, l’interès de l’obra la tenen les abundants descripcions d’ambients i noms de locals de l’època. “L’Eixample fa olor de sagristia i rebotiga, hi passa l’aire a batzegades i la llum del sol no deixa cap racó a la imaginació. [...] Aquí, si crides la policia, acudeix”, una mostra del que és gairebé constant a l’obra.
Les seves obres inicials estaven escrites en castellà, fins que el 2010 va publicar ‘La Sisena Flota a Barcelona’. Ara només escriu en català. Com és?
Amb Accidents Polipoètics també vam publicar poemes en català... A escriure en català vaig començar quan treballava pel Quadern d’El País, a partir del 2004 o 2005. Les circumstàncies em van dur al català. A l’underground de les dècades de 1980 i 1990 tot era en castellà. Però després et trobes davant d’una història i t’adones que no la pots escriure en castellà. M’hagués trobat molt estrany parlant de Barcelona en castellà. I amb les novel·les encara passa més. Si fas una novel·la ambientada al segle XIX a Barcelona, és absurd fer-la en castellà perquè ningú el parlava.
Totes les seves obres són molt barcelonines...
Des dels 14 o 15 anys que he col·leccionat llibres sobre Barcelona. He estat cronista de Barcelona per a diferents mitjans. És un tema que tinc per la mà, amb molta informació, i m’hi sento molt segur.
A més, suposo que li agrada submergir-se en la història, documentar-se.
Sí, soc de documentar-me molt. Vaig marxar de casa als 19 anys i des de llavors que m’he guanyat la vida escrivint. He fet entrades de diccionaris i enciclopèdies, articles i llibres de text per a escoles, guies turístiques... Tota la vida me l’he passat a la Biblioteca de Catalunya i els arxius que tenen, més o menys, els domino.
Sí que ha fet feines...
I també he fet de negre i he redactat tesis doctorals per a gent que tenia clara la teoria però no tenien ni idea de com redactar-la... Fent tot això, aprens moltíssim. Et fas professional de la paraula. Quan t’has d’ajustar a llargades i dates de lliurament, n’aprens molt.
I, a més, se sap documentar.
Avui dia, que hi ha els arxius i hemeroteques digitals, si escrius una novel·la històrica i no ets rigorós és perquè no t’ho prens gaire seriosament. La informació la tens a casa mateix, amb un sol clic. Els arxius i les hemeroteques no són només una manera de documentar-te, hi trobes moltes notícies i històries que et criden perquè les aprofitis literàriament.
Sol unir el gènere de novel·la històrica amb el negre. Un bon tàndem.
Sí, però a les meves novel·les el crim té poca importància. El que importa són els personatges i l’ambient.
‘Aquí no dorm ningú’ és com una crònica disfressada de novel·la o a la inversa...
Fa un any i escaig que vaig deixar de publicar en premsa per centrar-me a escriure novel·les. Una nit, repassant arxius que tenia per a possibles articles, vaig trobar tres del 1933. Un era l’arribada a Barcelona de Gunner Bilbo, guardaespatlles d’Al Capone, que fins i tot va sortir a la portada de La Publicitat i li van fer una entrevista molt llarga. Un altre eren sis reportatges del periodista Josep Esteve Bartrina en què parlava dels nazis a Barcelona, on es reunien, on menjaven, com s’editaven les publicacions en un xalet del Putxet... I el tercer arxiu era tot de notícies de batudes per detenir gent que venia droga; tots els noms eren masculins però els àlies femenins, la Malaguita, la Aragonesa... Investigant això vaig descobrir que ja hi havia articles de l’època que denunciaven que les màfies de transvestits eren les que movien la cocaïna al detall. I fins i tot hi havia bandes de transvestits que atracaven bancs i botigues perquè els de seguretat abaixaven la guàrdia en pensar que eren dones.
Ja tenia tres bones trames, certament.
Amb aquest tres elements vaig pensar que podia muntar una novel·la i aquella mateixa nit la vaig començar. És la que he escrit més a raig. No vaig trigar ni un any en enllestir-la.
Ara se sent més còmode escrivint novel·les que altres textos, doncs?
Sí. De fet em vaig passar a la novel·la perquè estava cansat de la realitat. En una època escrivia cròniques de Barcelona per a dos diaris i em vaig trobar amb què hi havia moltes notícies que donaven per a més però, com que no trobaves més informació, no podies aventurar res. I em vaig adonar que si les feia extenses i coherents afegint-hi ficció, tenia moltes informacions aprofitables.
Triant una època i un barri tan mogut, la resta ja venia donada, fa l’efecte...
Barcelona, entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil, va ser una de les ciutats, si no la ciutat, on hi havia un consum més elevat de drogues a tot Europa.
Ara no estem gaire lluny...
Tens raó, això no ha canviat gaire. En aquella època, Barcelona, Hamburg, Nàpols i Marsella eren les capitals del pecat. Tots els homosexuals de l’Estat espanyol venien a Barcelona perquè era l’únic lloc on no els tocaven tant els nassos.
La San Francisco de l’Estat espanyol.
Sí, sí... El barri Xino dels anys 30 va viure el seu moment de màxima esplendor, durant la Segona República.
Com va crear la novel·la?
Acostumo a tenir l’estructura clara. No sé com acabarà, normalment, però sí cap on anirà tota la trama. I el que treballo molt des del primer moment són els personatges. Si crees bons personatges i els dones humanitat, tens la meitat de la feina feta. A més, a Aquí no dorm ningú hi ha una barreja de personatges reals i ficticis.
Li hauria agradat viure en aquella Barcelona?
No. La Barcelona i, en especial, el barri Xino dels anys 30 són molt literaris. Era una ciutat on no es dormia mai. Aquí davant [som al Paral·lel, a tocar d’El Molino] hi havia el cafè Chicago i, quan va esclatar la Guerra Civil i els anarquistes van fer una barricada per aturar l’exèrcit que baixava pel Paral·lel, els del bar volien tancar i no van trobar la clau. Perquè feia vint anys que no havien tancat les portes en cap moment! [Riu] En aquella època hi havia molts bars que no tancaven mai.
Tot i això, no hi viuria...
No. Els anarquistes i la gent d’esquerres de l’època demanaven enderrocar el barri Xino i tornar-lo a construir, perquè veien –i penso que jo ho veuria igual, si hi hagués estat– que era un cau de misèria on es vivia en unes condicions horribles.
Era força sòrdida, com es mostra a la novel·la...
Sí, però si anaves a divertir-te, era el teu barri. Escrivint aquesta novel·la m’he adonat que, d’alguna manera, he viscut els anys 30, perquè vaig viure el final dels 70 i s’assemblen molt. Van ser èpoques d’esclat de llibertat, tothom estava al carrer, tothom es volia divertir... En tots dos casos es va donar el fenomen que tota la societat es trobava als mateixos locals. Si anaves a La Criolla podies estar al costat d’un multimilionari i tu ser un captaire. I jo ho vaig viure durant la Transició. Anaves al Zeleste i no sabies amb qui estaves parlant a la barra. Avui dia, segons la classe social, vas a llocs diferents. Els anys 30, la diversió estava a la Rambla, el Paral·lel i el barri Xino. I prou. La resta eren barris de treballadors o senyorials. Els anys 30, si sorties amb la senyora, anaves a veure una obra de teatre, a sopar a Casa Leopoldo i després a ballar a La Criolla.
I ara, en què treballa?
He escrit la tercera novel·la del Llampades, i aquí el deixaré, de moment... Tot i que tinc una nova trilogia prevista amb aquest personatge del segle XIX. Del Llampades, de fet, tinc deu novel·les pensades i ja documentades. Però primer em posaré amb les altres dues novel·les de la trilogia sobre el barri Xino, que he començat amb Aquí no dorm ningú.
Pot explicar alguna cosa?
La segona part va dels carrers Robador i Tàpies, que van passar a ser els més importants del barri a partir de l’arribada dels mariners de la Sisena Flota. Està ambientada el 1956, però comença el 1954, amb l’arribada del vaixell Semíramis, amb refugiats de la División Azul i nens de la guerra que tornen de l’URSS. Entre ells hi ha un espia soviètic que ve a veure què fa a Barcelona la Sisena Flota.
I la tercera part, ja posats?
Arrenca a l’actualitat, amb tres jubilats que comencen a dinar junts cada dia i es van explicant com van viure els anys 80. És el barri Xino punk, amb l’arribada de l’heroïna i els primers locals on van anar els punks. No tenien locals propis, anaven als bars més barats, bruts i sòrdids. De tot això no m’he documentat gaire perquè ho vaig viure. [Riu]
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.