Rodoreda, reportera de la Catalunya dels anys 30

L’11 de novembre de 1932, Mercè Rodoreda, enviada per La Publicidad, un dels diaris on col·laborava, se’n va anar a l’Ateneu a escoltar una lectura que hi feia la poeta i traductora cubana Emilia Bernal. Fins aquí, tot en ordre, excepte que la reportera comença l’article parlant de les ensaïmades. Feia molt poc que exercia de periodista, però hi arriba tan ensenyada, que té l’astúcia de parodiar la veu de l’altra, de l’escriptora de prestigi que ve de córrer món i acaba de descobrir a Mallorca aquestes menges daurades i empolsinades de sucre que se’t fonen a la boca, i el parlar tan simpàtic dels illencs, que diuen “tenga” per tot, encara que no tinguin intenció de donar-te res. Rodoreda, amb 24 anys acabats de fer, amb aquella faldilla prisada que solia portar, el somriure guerxo a la boca i els cabells esborrifats, la deixa dir, però es veu d’una hora lluny que l’està escarnint. Amb això sol, ja tindria una peça formidable als arxius de l’edat d’or del periodisme català, però a mig article passa alguna cosa, i aquest to entremaliat s’entenebreix perquè a la senyora Bernal, després de cantar les excel·lències de l’ensaïmada, se li ha acudit lloar la guerra amb uns ditirambes mussolinians tan frívols, que la jove reportera perd la paciència i li passa per sobre amb tres cops de ploma que devien deixar els lectors estabornits a terra. Seran maques de veure, les guerres que vindran, li diu, quan no caldrà ni fer sang perquè mori tothom i el món s’assembli a una d’aquestes ensaïmades que li agraden tant, però “empolsinada d’ossos”, damunt la qual podrà voleiar majestuós l’esperit de la senyora Bernal. Patam.

És dels millors articles que Mercè Ibarz, una de les lectores més intel·ligents i tenaces de l’obra de Rodoreda, ha reunit a Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters (Comanegra), que aplega l’obra periodística més completa de l’escriptora. Són textos que es concentren en pocs mesos que no arriben ni a l’any, entre 1932 i 1934, amb un parèntesi llarg entremig en què va publicar aquelles primeres novel·les de les quals no voldria saber mai més res. Tampoc de la seva etapa de reportera, de la qual va ocultar el rastre tan a consciència, que Ibarz no en va saber res fins que Anna Murià n’hi va fer esment fa més de trenta anys i va poder incorporar aquesta vessant en la seva primera biografia de l'escriptora, el 1991. Anna M. Saludes també va parlar-ne en un article a Serra d’Or el març de 1995, i Roser Porta va ampliar-ne la recerca al periodisme satíric amb un altre estudi a la mateixa revista l’estiu de 1998, però no va ser fins a la publicació del tercer volum de l’Obra completa de l’escriptora que el lector contemporani va tenir accés, el 2016, a una part d’aquests articles, junt amb les novel·les de joventut repudiades.

L’actual edició de Mercè Ibarz afegeix, a les entrevistes (a Carles Soldevila, Apel·les Mestres, Plàcid Vidal, Agustí Esclasans), els reportatges (sensacional el retrat familiar dels Macià a través de la dona i la filla del President, per on treu també el cap el fotògraf Gabriel Casas, i el de Coll de Nargó, que anticipa el món de La mort la primavera), les cròniques i les crítiques de cinema, teatre i literatura, les intervencions radiofòniques de guerra, una ambiciosa enquesta sobre la novel·la (hi responen una trenta d’autors i crítics que projecten la radiografia de la qüestió als anys trenta) i les notes satíriques i paròdiques de les seccions “Ta-Bola” i “Anti-Be” que van aparèixer a Clarisme sota el nom col·lectiu de Hari-Hara, rere el qual Mercè Ibarz reconeix l’empremta de Rodoreda, “peça clau” del petit equip del diari que més va ajudar-la a formar-se com a periodista i escriptora, tenint en compte que el propietari, Delfí Dalmau, era també el director de l’acadèmia on va familiaritzar-se amb el català modern.

No sabem quina opinió tenien els altres periodistes de la irrupció d’aquella joveneta a la redacció (acabada de casar amb l’oncle, recordem-ho, i amb un fill petit), però Mercè Ibarz ajuda a desfer un malentès molt freqüent: que les dones tenien a la premsa una presència residual. Al contrari, s’hi havien anat fent lloc des de Carme Karr fins a Rosa M. Arquimbau o Irene Polo, igual que els joves, que a diferència d’avui van trobar les portes obertes a la majoria de capçaleres (i encara les hi trobaven a mitjan anys noranta). I així i tot, és curiós que Rodoreda, quan el juny de 1934 va anar a entrevistar Llucieta Canyà, que acabava de publicar L’etern femení, dediqués tant d’espai a deixar-la parlar de les bromes pesades que li infligien els seus companys de La Veu de Catalunya. Potser sí, que hi trobaven lloc, a les redaccions, però les dones no eren “com els altres”, i els ho feien notar.

Deu venir d’aquí que Rodoreda tingués clar, tot i freqüentar els intel·lectuals de més pes del seu temps, que s’havia de construir un personatge de reportera inexperta, ignorant i, per tant, descurada i perillosa, que aflora en tants d’aquests articles juvenils. Entrevista Cèsar A. Jordana, i fa veure que només li interessa si és casat, si té fills, a quina hora va a dormir o què menja, però sap perfectament quines obres ha traduït, que el seu estil es basa en certa combinació dels mots compostos, que la millor prosa és la de dos poetes (Riba i Carner) i que “un humorista és un home que posseeix un esperit exhaust, amargat, que ja no troba plaer en res”. Se’n va a casa de Tomàs Roig i Llop, i deixa anar que ella va pel món a les palpentes i que no creu que res del que escrigui “mereixi estilogràfica”, i que per això fa servir el llapis, que li fa joc amb el cervell, “curt, esquifit”. Més. Queda amb Alfons Maseras, i constata que la seva presència “no és agradable a tothom”, perquè té tendència, diu, a malinterpretar el que escolta, i escriu una crònica sobre el Nadal, i se li escapa que li agrada estar-se a casa parlant de coses elevades, “jo que gairebé no en sé dir res”. Era una posa, és clar, la posada en escena d’un autoretrat caricaturesc per exercitar un estil modern, llampant, implacable i asentimental, com assenyala Mercè Ibarz.