Comunicació
Miquel Esquirol
Conseller de Premsa Catalana, editora de l’Avui, el 1976
“Sense els comptepartícips no s’hauria pogut fer l’Avui”
“No només no es feien les coses per diners sinó que pagàvem les quotes per poder treure les coses. Ara ha canviat molt tot”
“El dia de la primera sortida del diari va ser molt emocionant. Es feia a Llúria, on hi havia ‘El Noticiero’, i van haver de tallar el carrer”
Vaig col·laborar amb l’Avui en la captació de gent. Ens reuníem en un pis dels Espar sobre La Sibèria
La idea va ser d’en Pep Espar, però hi eren Enric Cirici, Puig Salellas, Maluquer i Fuster i Rabés
Qui portava en Pujol en el seu cotxe en campanya era jo. En Vilarrubí va anar-hi algun dia que jo no podia
Miquel Esquirol i Clavero (Barcelona, 1929) va ser conseller de l’empresa editora de l’Avui el 1976. Dos anys abans, el 1974, va ser fundador de Convergència Democràtica de Catalunya. Ens rep al seu pis de Barcelona i la conversa és una delícia.
Com va assumir la funció de conseller de Premsa Catalana en els inicis del diari Avui?
Jo era de la colla d’en Pep Espar [Josep Espar Ticó] i l’Enric Cirici. Hi havia molta gent convergent allà. M’ho van proposar i vaig acceptar-ho. Realment fer tot allò de les participacions va ser un èxit. Per això es va poder fer el diari. El que passa és que després no vam calcular prou que per mantenir un diari fan falta molts diners.
Les aportacions dels comptepartícips van ser simbòliques o rellevants?
No, no, van ser efectives i un ajut important perquè, si no, no s’hauria pogut tirar endavant. Els primers diners van servir per néixer. Que jo recordi hi havia en [Josep Maria] Puig Salellas, el notari; en Pep Espar com a impulsor; en Jordi Maluquer, que no sé si és viu...
Va morir el gener del 2022.
Va ser el primer director, em penso.
El primer director va ser en Josep Faulí. En Jordi Maluquer va ser el primer conseller delegat d’edició i, després, director.
No tinc gaire memòria.
Diu que eren convergents. Ho diu perquè primer es va fundar el partit i després el diari?
Home, és clar. Convergència es va fundar l’any 1974.
Vostè va ser-ne un dels fundadors, de Convergència. La idea de fer un diari de qui va ser?
Suposo que va ser d’en Pep Espar, que era un promotor cultural. No sé si va ser arran del Congrés de Cultura Catalana [1975-1977], però la idea va ser seva. En Cirici sempre era un col·laborador d’en Pep Espar, sempre molt fidel, de tota la vida. Després hi havia en Puig Salellas i recordo en Maluquer i en [Ramon] Fuster i Rabés.
I en Joan Amorós?
Sí, en Joan Amorós també. Aquest el trobaràs per això dels trens. Surt molts cops per la tele i la ràdio, és la seva especialitat.
La seva implicació en què va consistir?
A col·laborar, amb la captació de gent i tot això. A més, les reunions les fèiem en un pis propietat de la família Espar, allà sobre la botiga La Sibèria, a rambla Catalunya. Em sap greu que jo, que tinc molta memòria, en aquest cas tinc un buit.
Perquè va ser una etapa curta per a vostè o perquè tenia altres fronts oberts?
Perquè jo tenia moltes coses. Tenia Convergència, que estàvem fent el partit. A més, estava a la Unió de Botiguers i a les associacions de veïns [de Barcelona]. Molts merders i molta feina que no donen diners, però tampoc es feia per això.
Quin vincle emocional té amb l’Avui?
El dia de la primera sortida del diari va ser molt emocionant, sí. Em penso que es feia al carrer Llúria, on hi havia El Noticiero Universal, i recordo que hi havia molt ambient al carrer. Quasi el van haver de tallar.
Era el primer diari en català després del franquisme.
Exacte. Va ser una fita molt important.
Vostè forma part d’una sèrie de gent que van fer coses importants després de la dictadura.
Sí, sí, home, vam fer tot el que vam poder. Però era un moment que érem uns romàntics, en realitat. No solament no es feien les coses per diners sinó que pagàvem les quotes per poder treure les coses. Ara ha canviat molt tot. Cinquanta anys són molts anys, tu. Jo ja fa molts anys que no faig res. Vaig treballar a la Generalitat, al Departament d’Economia, però em vaig jubilar fa 30 anys.
Amb quin conseller?
Vaig entrar amb el conseller [Ramon] Trias Fargas. Després amb en [Josep Manuel] Basáñez i en Josep Maria Cullell. Tots són morts, menys en Cullell. Per cert, en Basáñez tenia un pis en aquesta mateixa escala [a Barcelona]. Era el cònsol honorari de Singapur.
Vostè també va estar al Futbol Club Barcelona en l’època del president Josep Lluís Núñez.
Sí, va ser cap al final del Núñez. Vaig entrar l’any 1988 a la junta del Barça, fins al 2000, que es va celebrar el centenari. Vaig treballar molt amb les penyes i em vaig divertir molt. En no tenir família, em permetia sortir i viatjar amb l’equip.
Hi anava molt amb el vicepresident Nicolau Casaus?
Sí, hi anava molt amb en Casaus. Era un home molt especial. En tinc molt bon record.
I la part política, amb en Jordi Pujol vostè va acabar bé?
Sí, jo me’n vaig anar cap a casa i ell va ser president de la Generalitat [riu]. Jo a la Generalitat treballava com a funcionari. Et diré una cosa. Jo, tot i ser un fundador de Convergència, quan vaig entrar a la Generalitat ho vaig fer de tècnic i vaig anar pujant una mica. Molts dels companys entraven directament de caps de servei.
Vostè què és de formació?
Soc economista. Quan jo vaig estudiar no hi havia facultat d’economia, hi havia allò que se’n deia peritatge mercantil, professor mercantil i intendència mercantil.
Devia ser apassionant l’etapa amb Trias Fargas perquè la conselleria estava per fer, oi?
Sí, és clar. Quan jo vaig entrar, la conselleria estava tocant a Correus, amb una escala en què, per cert, el conserge era un que era pallasso. Jo vaig entrar per estar a la delegació territorial. Quan es va fer el traspàs dels impostos, l’any 1982, em vaig posar al davant de tota la gent que hi havia allà. L’Estat va fer-ho bé perquè va posar al carrer Bergara, on ara hi ha un hotel, totes les dependències dels impostos que es traspassaven a la Generalitat amb els corresponents funcionaris. Recordo que vaig entrar en aquella oficina i que l’únic de la Generalitat era jo. Tots els altres eren funcionaris de l’Estat traspassats.
Era de la primera fornada.
Llavors va començar a venir més gent. Allà hi vaig estar fins que em vaig jubilar, perquè quan vaig fer 65 anys l’endemà ja no hi vaig poder tornar.
Ara fa 30 anys. I durant aquest temps què ha fet?
Doncs mira, a part d’estar al Barça, he fet bastantes coses rares que feia jo [riu]. Coses que no es cobren. Vaig estar a la Unió de Botiguers un temps, a les associacions de veïns...
I a la Quinta de Salut l’Aliança?
Sí, ara m’oblidava de l’Aliança. Vaig ser de la junta i vaig arribar a ser president en el moment més fotut de tots perquè vam tenir dos ERO de personal, i ens en vam sortir.
I a Òmnium Cultural?
Ah, sí, també me’l deixava ara, Òmnium Cultural. Vaig entrar a la candidatura d’en... [hi pensa] Jordi Porta, com a tresorer. Quan vam comprar el local del carrer Diputació jo encara n’era el tresorer. Després ho vaig deixar per l’edat.
L’Avui va ser una peça més d’una sèrie d’accions. I ara quan veu el diari què en pensa?
Primer de tot que ara és El Punt Avui. Ha estat la supervivència de l’Avui. Hi ha algunes col·laboracions interessants.
És un dels llegats que deixarà vostè?
No és un llegat meu, és un llegat de la societat catalana.
Vostè es va presentar pel Pacte Democràtic al Congrés, oi?
Sí, però anava d’últim. Pacte Democràtic per Catalunya era Convergència, el Reagrupament [Socialista i Democràtic] amb en [Josep] Verde Aldea, l’Esquerra Democràtica del Trias Fargas, que encara no s’havia ajuntat amb Convergència, i alguns independents. La capçalera eren Jordi Pujol, Trias Fargas i Verde Aldea. Jo en aquella època, amb el meu cotxe, anava amb en Pujol a tot arreu. Tota la campanya la va fer en Pujol amb el meu cotxe.
I el cotxe del Carles Vilarrubí?
[Riu] El Vilarrubí potser hi va anar algun dia que jo estava malalt o tenia algun problema familiar. Sempre vaig ser jo, però ha sortit a tot arreu en Vilarrubí. Doncs bé. Que s’ho quedi, és igual, no hi ha cap problema.
El mèrit llavors és de vostè?
Vaig estar tota la campanya, que llavors teníem una botiga i sortia a les set de la tarda i me n’anava amb en Pujol por ahí, tu. Aleshores les campanyes duraven tres setmanes, era molt dur.
Recórrer el país llavors no era tan fàcil com ara.
No, no. No hi havia telèfons mòbils. Jo vaig anar a alguna campanya després algun dia amb en Cullell o inclús amb en [Josep Antoni] Duran Lleida i era molt diferent, tu. En aquella època arribàvem a un poble i en Jordi Pujol em deia “Truca al director del diari”, que era El Correo Catalán, “i digue-li això”, i havia d’anar a buscar un bar per telefonar. Estem parlant de la primera campanya electoral del 1978. De la política, perquè havia estat president d’Amics de la Ciutat i estava a l’associació de veïns, també recordo que anava a molts plens a l’època famosa, amb l’alcalde [Joaquim] Viola. I quan hi va haver l’alcalde [Josep Maria] Socias va fer una comissió de partits polítics. Jo amb algú altre representàvem Convergència Democràtica i, per exemple, en Pasqual Maragall i en Joan Colom, Convergència Socialista. El Viola tenia una cosa curiosa, que el seu secretari era el seu fill i quan l’anaves a veure deia: “Nen, vine.” [Riu] Vaig conèixer també pràcticament tots els governadors civils. En [Rodolfo] Martín Villa ens reunia un cop al mes, a les associacions de veïns, al Govern Civil. Era un os, dur, dur.
Com veu el país des del punt de vista no només polític sinó també lingüístic?
Pel que diuen, des del punt de vista lingüístic està més fotut. Jo recordo que al final del franquisme als plens parlaven en català els tios de Comissions Obreres. Quan va acabar el franquisme ja parlaven en castellà. Parlar en català era anar contra el sistema.
Vostè va militar a Convergència fins l’últim dia?
Sí, i després vaig passar-me a l’altre, al PDeCAT, i al final a Junts. Soc un militant que pago una petita quota i punt. No puc fer gran cosa.
Està d’acord amb la línia del president Carles Puigdemont?
Jo sí. Malgrat que en Pujol no era independentista, jo sí que ho era. Ho era relativament. Quan vam fer la reunió a Montserrat, que era el 1974, no vam fer ni una llista. Ho vam organitzar en Miquel Sellarès i un servidor, i no vam fer ni una llista. Si algú ens hagués dit que cinc o sis anys després en Pujol seria president de la Generalitat li hauria dit: “Tu ves-te’n al psiquiatre.” Era impossible. Vam fer la reunió a Montserrat aprofitant que pujaven les penyes del Barça pel 75è aniversari. Sabíem que hi havia gent que estava fitxada i que si pujaven no hi hauria cap cosa.
La seva relació amb en Miquel Sellarès segueix sent bona?
Sí, som molt amics. Fa temps que li truco i no hi ha manera d’aconseguir parlar amb ell.
Tot i que ell es va passar a Esquerra.
Ha passat per diversos [partits]. En Sellarès va estar enamorat del Pujol, va sortir de Convergència malament, perquè un bon dia quan era director general de la Policia es va ficar amb el factòtum de tot, en [Josep] Tarradellas, i llavors el van treure.
Va durar ben poc.
Va durar poc, sí. A més, ell se’n va anar a Nacionalistes d’Esquerra, després va tornar a Convergència. Jo li vaig dir que no tornés. Després va ser un enamorat d’en [Josep-Lluís] Carod-Rovira i ara de l’Oriol Junqueras. Però segons diu ell no és militant d’Esquerra.
El que ell diu és que milita a Mallorca, al PSM diria.
Sí, sí, exacte.
Escolti, tornem al diari. La relació d’en Pujol amb l’Avui era bona? Per què en Lluís Prenafeta va muntar ‘El Observador’?
Jo crec que va ser una maniobra del Prenafeta, que volia ensorrar La Vanguardia, que per això fa falta tenir poc senderi. Però jo llavors no hi tenia cap contacte. Quan el Pujol va ser president de la Generalitat, punto final.
Es van veient, amb el president Pujol?
Ens veiem molt poc. Quan va passar tot aquest merder [la deixa] jo el vaig anar a veure un parell de vegades. Està molt vellet, i això que és més jove que jo.
Troba just el pas enrere que ha hagut de fer?
Jo crec que no. Quan encara vivia el seu pare [Florenci Pujol], que va morir poc després de ser president, una vegada em va dir: “Estic preocupat perquè el meu fill el poden tornar a detenir i què farà la meva jove [Marta Ferrusola] amb set fills que té?” Per això jo soc dels que pensen que això de la deixa devia ser veritat.
Moltes gràcies pel seu temps.
Sento el rotllo que t’he fotut.
Perfil
El menestral cofundador de CDC
“Jo vaig fer moltes coses, però una cosa que no vaig saber fer és fer diners”, comenta Miquel Esquirol, que als seus 95 anys és dels més veterans que van participar en el llançament del diari Avui. Tot i ser fundador de Convergència i d’haver estat en posicions clau del restabliment democràtic catalanista, Esquirol afegeix: “En els llocs on estava no podia fer diners si no feia alguna trampa i jo no serveixo per a això. Cadascú serveix per al que serveix. Jo anava a un gimnàs que es diu Arsenal, on van molts empresaris i gent de dretes, i un dia un em va dir: «Sembla mentida, amb els llocs on has estat i no tens diners.» Escolta, tu, a mi em van educar d’una manera a casa meva que si tornés a néixer faria el mateix.” Esquirol, Creu de Sant Jordi, se sent orgullós dels seus orígens: “La meva família eren menestrals. El meu pare era agent comercial i la seva gran il·lusió va ser posar una botiga gran al carrer Ferran. Quan jo vaig acabar d’estudiar em vaig dedicar a allà i això em permetia sortir i entrar a la política. Si hagués hagut de fitxar, no hauria pogut fer-ho.” Miquel Esquirol va revifar fa un any: “Em van ficar un marcapassos i vaig millorar moltíssim. Estava bastant apurat. La sensació que té la gent és que quan parlo no tinc veu de vell. No sé si te n’adones. A mi em truquen i quan els dic que tinc més de 90 anys no s’ho creuen.” Cada dijous esmorza amb els amics, i hi sopa per veure algun partit del Barça en una penya barcelonista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.