L’art, de dol

Entre la capital de l’Urgell i Vilagrassa hi trobem Cal Trepat, un antic complex industrial on es va fer la maquinària agrícola més moderna prèvia a la motorització. En una de les seves naus, encara avui en dia, es pot activar tot l’entramat de politges i corretges que, rodant pel sostre, arriben a les màquines que hi ha a peu pla. El sistema de transmissió d’aquesta energia que, sortint d’un sol motor, es va escampant per la resta de les màquines de la fàbrica donant moviment, vida, s’anomena Embarrat.

Des del 2014, però, l’Embarrat no només donava nom a aquest enginy industrial, sinó que l’associàvem amb un festival de creació contemporània que els darrers 11 anys ha empeltat patrimoni industrial amb art emergent, engranatges amb artistes i comissaris, màquines pageses amb música, pensament i creació radicalment compromesa amb el nostre present. L’art està de dol. De dol a Ponent i, per tant, a la resta del país. Perquè sí, encara que no ho sapigueu, sense Ponent Catalunya no es pot concebre.

El Festival Embarrat de Tàrrega es deixarà de fer després de deu edicions. L’edició del maig del 2024, doncs, haurà estat l’epitafi final d’un projecte que no només ha donat veu a un nombre elevadíssim d’artistes sinó que ha reivindicat, orgullós, una geografia menystinguda pels centres de poder. Potser el sector artístic, cultural més aviat, no se’n lamentarà prou; aquell sector que de vegades, entotsolat sistèmicament, només es preocupa dels grans aparadors i dels projectes que s’enduen les porcions més grosses de les rampoines que concedeixen les administracions. L’Embarrat ha sigut un projecte humil alhora que ambiciós, una idea feta amb els peus xafant rostoll que ha arribat a horitzons molt més llunyans dels que la mateixa gent de Tàrrega, el seu teixit cultural, el seu Ajuntament, ha sabut copsar. Catalunya està de dol, sí. Potser encara no ho sap, però quan se n’adoni no hi haurà manera de recular.