Ramon, com el Jesucrist de La Passió, obliga a prendre una actitud als seus coetanis. Fantàstic Ramon fabula sobre una parella que tenen un fill que és un ninot de drap: la criatura no mira, no parla, no hi sent, però menja i creix. Aquesta situació és comparable al sentiment de les famílies amb persones amb diversitat funcional, però també al de la comunitat en què conviuen. El pare Prudenci (Marc Buxaderas) proclama els sermons. A l’Aurora de la Pietat, el naixement de Ramon provoca un rebombori: la seva quietud desespera a uns i té un efecte sanador per a altres. La metàfora està servida. El Teatre Lliure reivindica la diversitat a l’escenari programant aquest muntatge a la Sala Fabià Puigserver durant tot un mes. També és cert que ha reduït l’aforament màxim (de les 650 habituals, ara hi ha només 375 localitats) i l’ha situat en un període que coincideix amb la Setmana Santa (uns dies que, habitualment, el Teatre Lliure no programa res). La dramaturga Clàudia Cedó, impulsora d’Escenaris Especials, s’atreveix amb una epopeia dramàtica en què el protagonista és una víctima que pateix l’escarni (o el paternalisme insultant) dels actors de la companyia que, diuen, sovint es troben suportant aquest parany.

La metàfora de Fantàstic Ramon té escenes brillants, com la del locutor de la ràdio local que s’expressa només amb llengua de signes. Com la del gat amputat que continua sent un gat, fins i tot si el decapiten. Com la de la lliçó d’inacció que promou el protagonista sent un nou Bartleby, l’escrivent. Que ho interpreti un equip divers és clau: té molta força que interpretin el rol dels que demostren por, rebuig o paternalisme infantil el que en pateixen en el seu dia a dia. Potser la pega principal del muntatge és que, com si fos una primera i única oportunitat, Clàudia Cedó hagi volgut plasmar tot d’idees, somnis, denúncia i acudits en un final excessiu que explica massa i remata la història amb tres finals, a causa de la cronologia de la trama. És revelador el secret del poble i la veu final de la mare amb un Ramon estratosfèric (que transforma la Fabià Puigserver amb la sensació de ser un espai immens, extrem que no aconseguia la maratoniana L’herència), però es decanta cap a una conclusió amb un aire de lliçó moral.

El poble Aurora de la Pietat sembla viure apartat de les presses i les exigències de la ciutat. És veí antagònic de la colònia tèxtil, ben grisa, de L’alegria que passa, que va rescatar Dagoll Dagom amb tant encert el 2023. Aquest naixement, com l’arribada del circ en l’obra d’en Rusiñol, trasbalsa el poble i remou unes entranyes desconegudes. El neguit creix i es revela cada cop amb més incomoditat.El teatre testimonial ha superat la plana de denunciar (també amb humor negre, per què no?) la seva situació extrema: a Mare de sucre (amb el díptic d’Els àngels no tenen fills), la història abordava la voluntat d’una persona amb diversitat funcional de tenir un fill i com els estaments de la societat n’hi atribuïen la responsabilitat o no. Ara s’escenifica una mena de paràbola amb un ninot de protagonista que va envaint espai, converses i malestar dins del poble. Però un secret fa que no es pugui abordar amb naturalitat. Sense haver-se d’atribuir culpes o motivacions celestials, en Ramon ensenya l’esquerda de la desconfiança, la por i, fins i tot, el paternalisme.

Fantàstic Ramon acaba topant amb la realitat. Ha donat als actors professionals (Francesc Ferrer, Anna Moliner, Vanessa Segura, Kathy Sey i Xicu Masó) els papers que desenvolupen el pes principal de la trama i que ensenyen les contradiccions de la situació amb una evolució dels personatges. Marc Buxaderas i Jordi Galià intervenen per amagar el secret del poble, mentre que Edgar Murillo fa el paper de narrador com a locutor que observa però no opina. En canvi, la Candela (Andrea Álvarez), l’Eva (Mercè Méndez) i sobretot la Puri (Judit Pardàs) acaben convertint-se en la rèplica escandalosa per aixecar el riure del públic. Amb fe, tot viacrucis es clou amb una resurrecció redemptora.