Mendoza és Planeta

Edu­ardo Men­doza és el nou premi Pla­neta. L'escrip­tor bar­ce­loní va ser coro­nat ahir a la nit amb el guardó més ben dotat de les lle­tres cas­te­lla­nes (601.000 euros) per una obra en què viatja a l'època de la Guerra Civil. Riña de gatos, pre­sen­tada sota el títol La muerte de Acteón, és el títol del text guar­do­nat, fir­mat amb el pseudònim de Ricardo Medina, i aborda el con­flicte bèl·lic a par­tir d'un jove anglès que, la pri­ma­vera del 1936, viatja a Madrid per taxar una pin­tura que s'atri­bu­eix a Velázquez.

La tra­jectòria literària d'Edu­ardo Men­doza (Bar­ce­lona, 1943) té la capi­tal cata­lana com a teló de fons cons­tant. La ciu­dad de los pro­di­gios, que narra el retorn d'un home a la Bar­ce­lona ante­rior a l'Expo­sició Uni­ver­sal de 1888, va ser una manera d'expli­car-se la ciu­tat a ell mateix, als anys 80 del segle XX, en tor­nar després d'anys de viure a Nova York. Bar­ce­lona també era a Sin noti­cias de Gurb (1990), així com, en la seva versió postolímpica, a La aven­tura del toca­dor de señoras (2001), novel·la en què pre­ci­sa­ment iro­nit­zava res­pecte al premi Pla­neta.

Men­doza va debu­tar el 1975 amb La ver­dad sobre el caso Savolta, que va rebre el premi de la Crítica; va obte­nir el Ciu­tat de Bar­ce­lona per La ciu­dad de los pro­di­gios, men­tre que Una come­dia ligera (1996) va ser dis­tin­gida a París amb el premi al Millor Lli­bre Estran­ger del 1998. Els lli­bres de Men­doza estan car­re­gats d'iro­nia i humor, en sin­to­nia amb la tra­dició pica­resca que des­til·len obres com El mis­te­rio de la cripta embru­jada (1978) i El labe­rinto de las acei­tu­nas (1982). L'actu­a­lit­zació dels gèneres clàssics és un dels fils con­duc­tors en la tra­jectòria de l'escrip­tor, que s'ha auto­de­fi­nit com a “hereu de tot i rebel con­tra res”. Tot i que ha escrit pràcti­ca­ment tota la seva obra en cas­tellà, Men­doza ha uti­lit­zat el català en peces tea­trals com Res­tau­ració (1990) i Els llims o la visi­tació de la feli­ci­tat (1997). “Encara tinc idees que no em dei­xen dor­mir i tinc ganes de pro­duir coses noves”, deia fa un any en la pre­sen­tació del seu dar­rer tre­ball, Tres vidas de san­tos (publi­cat, com tota la seva obra, a Seix Bar­ral). Era la pri­mera incursió en el conte, amb tres relats escrits en dife­rents èpoques. Lla­vors rei­vin­di­cava el dret a tren­car amb el que havia escrit fins ales­ho­res. I ara torna a la novel·la per la porta gran, amb una obra que tindrà el ressò gens menys­pre­a­ble del Pla­neta.