Època de canvis

Les cri­sis mar­quen can­vis d'època. Són punts d'inflexió que creen un abans i un després. Un punt i a part. El temps passa, can­via el deco­rat i de sobte ens tro­bem en la pell d'un altre per­so­natge, més ric o més pobre, més gras o més prim, que ens mira des de l'altra banda del mirall com adver­tint-nos que se'ns covarà l'arròs si no espa­vi­lem aviat.

Mirava l'altre dia el llarguíssim docu­men­tal que La 2 va dedi­car a la movida madri­le­nya. Amb la pers­pec­tiva que donen els anys, ara sem­bla que aque­lla època de desen­fre­na­ment i lli­ber­ti­natge ha estat la més repre­sen­ta­tiva de les nos­tres existències, pot­ser perquè a la capi­tal no han sen­tit par­lar del rock laietà.

En aquest tre­ball hi sor­tien tots, d'Alaska a Almodóvar, més joves, amb més cabell, més prims, més vius, immer­sos en una efer­vescència que es va esfu­mar com per art d'encan­teri quan els comp­tes cor­rents dels pro­ta­go­nis­tes es van inflar de zeros (no pata­te­ros) tot empor­tant-se la joven­tut pel desguàs de les espe­ran­ces.

Tot can­via, perquè ja no som els matei­xos. Sabino Méndez és el nou por­ta­veu de la junta direc­tiva d'una SGAE que haurà de tre­ba­llar de valent per can­viar d'imatge envers l'opinió pública. Maleïts diners. I el que fa uns anys enrere era el seu soci musi­cal, el senyor Loqui­llo, el dar­rer dandy del rock, par­ti­cipa en un anunci d'una enti­tat bancària, en un moment que les enti­tats bancàries es situen per mèrits pro­pis com a prin­ci­pals res­pon­sa­bles d'aquesta crisi que ens mar­ti­ritza amb reta­lla­des sense com­passió.

Ja que estem dis­po­sats a posar exem­ples, ja ni George Mic­hael és George Mic­hael. Ja no és el mateix, ens l'han can­viat, com ens ho estan can­vi­ant tot. Fins i tot el clima. Època de can­vis.