Quadern de cinema
El poder de seducció de ‘The artist' planteja un problema cinèfil sobre els usos de la memòria del setè art
La falsa nostàlgia
A OSS 117: Perdut a Rio (2009), l'anterior pel·lícula de Michel Hazanavicius, el protagonista (Jean Dujardin), en la pell d'una revisió paròdica de l'agent secret Hubert Bonisseur de la Bath –personatge creat l'any 1949 per Jean Bruce (i, per tant, predecessor de James Bond)–, s'enfrontava al nazi Von Zimmel (Rüdiger Vogler) al costat d'una cascada. El soroll de l'aigua no deixava escoltar el seu diàleg i la dilatació del moment obtenia un gran efecte còmic. Una mica més endavant, l'agent OSS 117 i el dolent es tornaven a trobar en un hospital. Allà començava una persecució, però amb una singularitat: el ritme de perseguidor i perseguit es veia violentament alentit pel fet que el primer havia d'arrossegar el suport del subministrament de sèrum que portava enganxat al braç i el segon havia d'escapar recolzat en un caminador. El resultat era una alteració del ritme tradicionalment associat al slapstick del cinema mut: la persecució més lenta mai vista en una pantalla.
Abans d'acabar la pel·lícula, Hazanavicius encara tenia temps de plantar els dos personatges sobre un dels braços estirats del Cristo del Corcovado, mentre el seu compositor, Ludovic Bource, citava de manera força transparent la partitura de Bernard Herrmann per a Con la muerte en los talones (1959). Oblidava dir que OSS 117: Perdut a Rio s'obria, també, amb un altre exercici d'estil: una picada d'ullet al cinema noir de la Nikkatsu dels anys seixanta, sustentada en una convincent textura d'imatge i una paleta de colors que, probablement, aprovaria un erudit en la matèria. És molt possible, lector, que vostè no hagi vist OSS 117: Perdut a Rio; jo tampoc la vaig veure a les sales, però he pogut recuperar-la en DVD aprofitant l'estrena de The artist, que, per molts espectadors, serà una de les sorpreses de l'any. 0SS 117: Perdut a Rio no va arribar a reunir ni 2.000 espectadors en tot l'Estat espanyol. The artist és la pel·lícula que veurà tothom. Fins i tot les nostres àvies (les que encara visquin).
I la situació és injusta, perquè Hazanavicius ja era un director interessant abans de The artist: un cal·lígraf postmodern, capaç de jugar amb la forma en un registre de paròdia suau del cinema d'espies –una parodia de línia clara– situat a les antípodes del també eficaç, però potser menys exquisit formalment, model de l'Austin Powers de Mike Myers. La situació també és injusta perquè moltes de les coses que el públic està aplaudint a The artist el cineasta ja les havia fet: l'exercici d'estil com a pròleg –tot i que aquí hi ha un sofisticadíssim joc amb el silenci i la representació del soroll d'una platea entusiasmada–, el cop d'ull no sols musical a Hitchcock i la filigrana metalingüística amb la banda sonora (aquí, una pel·lícula muda, el highlight és en un malson sobre l'ús diegètic del so).
The artist és una joguina virtuosa, molt ben escrita en imatges, elegant en el seu ús de ressons cinèfils, que dramatitza el tòpic de la caiguda en desgràcia de les estrelles del mut, oblidades quan va arribar el sonor. Un tema que ja havia tractat It happened in Hollywood (1937), de Harry Lachman, amb un guió en què va col·laborar Sam Fuller, quan la situació encara estava fresca: la història d'amor entre un cowboy que no s'adapta al sonor i l'actriu que, precisament, troba en el sonor l'escala per ascendir cap al triomf. En realitat, no tinc cap problema amb la falta d'originalitat de The artist; el que em preocupa és la seva condició de producte dissenyat per inocular en l'espectador mitjà la falsa nostàlgia per un cinema que mai no ha vist i que, probablement, mai veurà, per molt que el fascini aquest elaborat miratge cinèfil.