Poesia d'alta tensió

No cal ser un expert en botànica per saber que les plan­tes no crei­xen així com així. Per tal que un jardí faci goig és neces­sari seguir unes nor­mes bàsiques. A banda de les dosis jus­tes de sol, aigua i adob, hi ha un altre fac­tor que no sem­pre es té en compte: el ter­reny ha de ser-hi pro­pici. Un sòl massa argilós, per exem­ple, pot ser fatal per a deter­mi­na­des espècies vege­tals.

Tant si ets jar­di­ner com si ets poeta, la tria del ter­reny és fona­men­tal. Rosa Comes (Tar­ra­gona, 1973) n'és ben cons­ci­ent. Poema a poema, ha anat cre­ant un espai propi per con­rear la seva poe­sia i treure'n el màxim par­tit. Es tracta d'un espai que ja va insi­nuar a 3: atzar (Arola, 2007) i que ara con­firma i referma a Evito el verb (Cos­setània, 2009), la con­ti­nu­ació natu­ral del seu pro­jecte poètic. Un espai en què la poeta se sent com el peix a l'aigua. Un espai que, si fos pel·lícula, segu­ra­ment s'inti­tu­la­ria La vida secreta de les parau­les. I és que l'hàbitat de la Rosa Comes poeta és la sin­taxi, els ele­ments de l'oració, els sig­nes de pun­tu­ació, el vers mateix.

En una entre­vista de l'any 2007, Rosa Comes va afir­mar: «M'agra­da­ria molt que [la meva poe­sia] s'assemblés a una emoció, a aquell cor­rent elèctric inde­fi­ni­ble que et passa pel cos quan vius deter­mi­na­des situ­a­ci­ons.» No obs­tant això, tots els que conei­xem la seva obra sabem que una decla­ració de prin­ci­pis així es queda curta. La seva poe­sia no s'assem­bla a una emoció: la seva poe­sia és emoció. Rosa Comes no només sap trans­me­tre aquest cor­rent al lec­tor, sinó que, a més, tot sovint és capaç d'elec­tro­cu­tar-lo. Com­pro­veu-ho vosal­tres matei­xos. Obriu Evito el verb i lle­giu-ne el pri­mer poema, on tro­ba­reu el següent vers: «Tu ja ets per mi un trist soroll.» Com és pos­si­ble que vuit parau­les tin­guin tanta força? No ho sé. Tan sols sé que només la lite­ra­tura de debò pot pro­duir descàrre­gues poètiques d'un vol­tatge tan alt.

Segons el meu parer, aquest poe­mari pre­senta dos eixos temàtics que des­ta­quen sobre els altres. Per una banda, Evito el verb parla de la recerca de la veri­tat. A través de la imatge del mirall –recur­rent al llarg de tot el lli­bre com a mis­sat­ger d'allò que és real i desit­ja­ble–, la poeta emprèn un viatge ple de vicis­si­tuds emo­ci­o­nals. Ho fa dis­po­sada a arri­bar al final sense defa­llir, ja que «morir és dei­xar de defi­nir la veri­tat». Però el camí no és fàcil. És ple d'obs­ta­cles. I l'obs­ta­cle més difícil de superar és el propi mirall. Si bé implica pro­xi­mi­tat, al mateix temps esdevé l'«aire que hi ha entre nosal­tres», és a dir, una bar­rera infran­que­ja­ble. Aquesta és la gran para­doxa. Aquest és el veri­ta­ble drama de l'existència.

Per altra banda, si a 3: atzar esc detec­tava una pugna entre la part vis­ce­ral i la part cere­bral de l'indi­vidu, a Evito el verb també s'hi lliu­ren diver­ses bata­lles. Hi apa­rei­xen ele­ments antagònics clara­ment enfron­tats com ara la memòria i l'oblit o el tu i el jo. Però pot­ser la dico­to­mia més evi­dent és la que es crea entre des­cripció i nar­ració. A l'hora d'esco­llir, la poeta es queda amb la pri­mera. «Sóc des­cripció i tu també», ens diu. I és que la des­cripció atura el temps. Això és el que vol la poeta: con­ge­lar el pre­sent per des­pu­llar-lo del seu caràcter fugis­ser. Per això renega de la nar­ració. Per això evita el verb. Perquè el verb sig­ni­fica movi­ment. I el movi­ment, ja se sap, ens con­demna a la memòria i a l'oblit.

Cal dir que el to pre­do­mi­nant d'Evito el verb és agre­dolç. Tan­ma­teix, el lli­bre fina­litza amb un toc d'opti­misme. Al dar­rer poema lle­gim: «Retrobo el fil de l'argu­ment, la història que ens explica i ens manté din­tre del món.» Per això podem tan­car el lli­bre amb un bri d'espe­rança. La mateixa espe­rança que sen­tim com a lec­tors, con­fi­ant que la Rosa ens regali un altre poe­mari ben aviat.