Amb el poeta del poble

El títol honorífic més impor­tant per a un poeta podria ser el de poeta naci­o­nal. A Cata­lu­nya, terra de poe­tes, aquesta dis­tinció està vacant des de Jacint Ver­da­guer, i quan la Comissió Ver­da­guer i el Cen­tre d'Estu­dis Comar­cals del Ripollès van pro­po­sar Miquel Martí Pol per aga­far el relleu, ell ho va rebut­jar “per no reduir la seva poe­sia a la seva per­sona”.

I és que la poe­sia de Martí i Pol el trans­cen­deix, com ho demos­tra que l'exèrcit de fidels lec­tors dels seus qua­ranta títols publi­cats no ha dei­xat de créixer, des del seu debut amb Parau­les al vent (1954) fins a Després de tot (2002), pas­sant per l'esclat de popu­la­ri­tat que va sig­ni­fi­car Esti­mada Marta (1978).

Nas­cut a Roda de Ter el 19 de març del 1929, Miquel Martí i Pol va morir a Vic l'11 de novem­bre del 2003, dilluns farà deu anys. Per recor­dar-lo, el suple­ment Cul­tura de demà diven­dres dedica dotze pàgines al poeta. Per ordre d'apa­rició, els arti­cu­lis­tes que hi par­ti­ci­pen són: Ricard Tor­rents (que ens parla del II Col·loqui Inter­na­ci­o­nal Miquel Martí i Pol), David Cas­ti­llo (que, a més d'una intro­ducció, des­glossa l'obra del poeta en sis apar­tats a través de les seves parau­les, extre­tes de dife­rents entre­vis­tes), Jordi Beren­guer (que parla dels orígens poètics: “Tota la poe­sia de Martí i Pol, de fet, es plan­teja com un llarg apre­nen­tatge, com una cons­tant reflexió de recerca d'un mateix, una intros­pecció de la qual qui se sent direc­ta­ment inter­pel·lada és la huma­ni­tat”), D. Sam Abrams (que situa l'actu­a­li­tat poètica i mos­tra la riquesa i diver­si­tat d'autors), Ramon Balasch (que ens ofe­reix l'entorn de la carta que Miquel Martí i Pol li va enviar a Espriu en agraïment per un pròleg) i també Núria Puyu­elo, Marià Marín, Màrius Serra, Artur Ramon i Miquel de Palol, que han dedi­cat les seves sec­ci­ons habi­tu­als a par­lar del poeta.

A més d'una il·lus­tració espe­cial de Gui­llem Cifré, també s'inclou un avançament edi­to­rial de Miquel Martí i Pol. Amb vidres a la sang (1970-1978). Viure amb l'escle­rosi, bio­gra­fia que publica Proa, en què Ignasi Puja­des fa un recor­re­gut de 450 pàgines per la vida i obra del poeta, amb una atenció espe­cial en la relació amb la malal­tia.

Miquel Martí i Pol no va voler ser poeta naci­o­nal, un rebuig cohe­rent amb el seu tarannà sen­zill i dis­cret, però no podrà evi­tar ser el poeta del poble, un títol que no s'atorga, ni es gua­nya, ni es vota, ni es regala, ni es rebutja: és, i prou. Ricard Tor­rents afirma que els ver­sos de Miquel Martí i Pol “no dei­xen de cri­dar-nos des de l'endins de nosal­tres matei­xos”. Escol­tem-los en silenci, doncs.