Un musical ‘indie' pop

Stu­art Mur­doch, líder de la banda esco­cesa Belle and Sebas­tian, va dur a terme l'any 2009 un pro­jecte des­ti­nat a recon­ver­tir alguns temes del grup cap un con­junt vocal femení, encapçalat per la can­tant Cat­he­rine Iren­ton. D'aquesta manera la banda inte­grada per veus mas­cu­li­nes podia ofe­rir altres curi­o­ses vari­a­ci­ons que varen donar pas a un disc titu­lat God help the girl, que tenia el to melancòlic de la banda i com a rere­fons la qüestió de la manca d'opor­tu­ni­tats de la gent jove. El pro­jecte no va tri­gar massa a con­ver­tir-se l'esbós d'una pel·lícula musi­cal amb la que Mur­doch ha debu­tat com a direc­tor i en què les cançons indie pop es bar­re­gen amb una estètica pecu­liar. El resul­tat és un musi­cal pop, cri­da­ner i atrac­tiu que no deixa indi­fe­rents als admi­ra­dors de Belle and Sebas­tian, que hi podran reconèixer-hi, fins i tot, algun dels temes de la pri­mera etapa del grup. El to de God help the girl ens pot fer pen­sar que ens tro­bem davant d'una re actu­a­lit­zació d'algu­nes pro­pos­tes fetes als anys vui­tanta com Bus­cando a Susan des­es­pe­ra­da­mente de Susan Sei­del­man, pel·lícula que va mar­car el debut de Madonna a la pan­ta­lla quan encara no era un mite.

L'estruc­tura de God help the girl és molt ele­men­tal. En el cen­tre de la pel·lícula tro­bem a Eve, una noia que pateix anorèxia i que s'escapa del cen­tre d'inter­na­ment. Entra en con­tacte amb James, un gui­tar­rista tímid i una seva amiga, Casey amb els quals vol for­mar una banda i asso­lir el somni d'enre­gis­trar un disc. Men­tres­tant, coneix a Anton, el can­tant orgullós i arro­gant d'un altra grup, per el que sent una atracció sexual, fet que pro­vo­carà un seguit de pica­ba­ra­lles inter­nes i una crisi a l'inte­rior de la banda en for­mació. Tot ple­gat avança amb un to ama­ble i amb certs tocs per­so­nals de melan­co­lia.

La gràcia de la pro­posta de Stu­art Mur­doch radica en què una part impor­tant de les cançons volen ser el reflex dels sen­ti­ments, desigs i emo­ci­ons que patei­xen els per­so­nat­ges. La pel·lícula segueix l'esquema del musi­cal clàssic en què les cançons posen entre parèntesi el camí de l'acció i creen una fron­tera entre allò desit­jat i allò vis­cut. Tot aquest trans­fons vol aca­bar desem­bo­cant en una reflexió sobre el pas de l'ado­lescència cap a l'edat adulta, que en cap cas vol ser massa pro­fund, ja que domina l'estètica i la música. L'actriu aus­tra­li­ana Emily Brow­ning fun­ci­ona com a icona d'una certa joven­tut ines­ta­ble. L'altra gran pro­ta­go­nista del film és la ciu­tat de Glas­gow que es repre­sen­tada com el deco­rat des del qual es ges­ten els anhels i els desigs d'una vida millor. Es pot retreure a God help the girl que no vagi més enllà de la seva sim­pli­ci­tat ele­men­tal o que els actors tin­guin el posat de models sor­gits d'una revista de dis­seny indie. Amb tot, God help the girl té un cert encant, juga amb l'elegància en la posada en escena musi­cal i ens ofe­reix un gra­pat de bones cançons.