Crims, neu i solitud

Vista la mera­ve­llosa Boy­hood, pot sor­pren­dre que una altra pel·lícula pogués gua­nyar l'Ós d'Or en l'últim Fes­ti­val de Berlín. Havent vist poste­ri­or­ment la gua­nya­dora, a mi em con­ti­nua sor­pre­nent la decisió del jurat, que va pre­fe­rir Black coal, thin ice a l'excep­ci­o­nal pel·lícula diri­gida per Ric­hard Link­la­ter. Tan­ma­teix, no vol­dria menys­prear de cap manera un film potent i des­as­sos­se­gant amb el qual el xinès Diao Yinan pro­posa una nova revisió de la tra­dició del cinema negre. Hi ha molt d'estil en aquesta pel·lícula d'un direc­tor amb una experiència com a guio­nista. I també un cert pes­si­misme, que pot­ser ha adqui­rit amb el temps, si es té pre­sent que Diao Yinan va escriure el guió de La ducha. El món que pre­senta és fosc, clos i hos­til. L'acció té lloc en una ciu­tat mit­jana del nord de la Xina en què, a les pri­me­res imat­ges del film, apa­rei­xen tros­sos d'un cadàver en un camió que trans­porta carbó. Del cas se n'encar­rega un comis­sari que no només no és capaç de resol­dre el cas sinó que se sen­tirà cul­pa­ble de la mort de dos poli­cies al seu càrrec.

Pas­sats uns anys, hi ha un crim sem­blant al pri­mer. Havent aban­do­nat la poli­cia i con­ver­tit en guarda de segu­re­tat, el pro­ta­go­nista (Liao Fan, que també va gua­nyar el premi al millor actor a la Ber­li­nale) deci­deix inves­ti­gar pel seu compte supo­sant que l'assassí és el mateix. És un deute pen­dent que assu­meix amb obs­ti­nació, però amb un gran des­men­ja­ment vital. Aquest per­so­natge, un per­de­dor des­cre­gut i soli­tari, sem­bla una evo­lució xinesa d'alguns detec­tius de la sèrie negra nord-ame­ri­cana. També hi apa­reix una dona enigmàtica i malen­co­ni­osa que ocupa un lloc clau en una trama amb girs nar­ra­tius que desem­bo­quen en un desen­llaç prou sor­pre­nent amb el pro­ta­go­nisme d'un fan­tasma: algú que va retor­nant del món dels morts.

Però, tot i que es nota que Diao Yinan és un guio­nista bri­llant i a la vegada gens con­ven­ci­o­nal, la potència del film, més que amb la sor­presa nar­ra­tiva, té a veure amb la seva atmos­fera: la fre­dor silen­ci­osa d'un pai­satge nevat, on els pro­ta­go­nis­tes sem­blen atra­pats, reforçada amb un ambi­ent metàl·lic pesant. Aquest es rela­ci­ona amb una zona metal·lúrgica, però sin­to­nitza amb unes rela­ci­ons huma­nes en què la cali­desa sem­bla impos­si­ble. Hi ha molta soli­tud i, per trans­me­tre-ho, Diao Yinan fa un thri­ller sense recrear-se en l'acció i, en canvi, allar­gant els temps apa­rent­ment morts amb els quals es per­cep un món opres­siu i una gran inco­mu­ni­cació. Final­ment, men­tre escla­ten uns focs arti­fi­ci­als, la reso­lució no dis­sipa tots els enig­mes.