La vida és com una marató

Una pel·lícula com Vivir sin parar, del fins ara rea­lit­za­dor tele­vi­siu Killian Ried­hof, pot con­si­de­rar-se una pel·lícula posi­tiva, d'aque­lles que en deter­mi­nats cer­cles són bate­ja­des com a pel·lícula en valor. En aquest cas té tots els ingre­di­ents per ser una obra emo­tiva amb un cert subs­trat social. El pro­ta­go­nista de la història és Paul Aver­hoff, un home que als anys cin­quanta era cone­gut al seu país com a campió de mara­tons i com una glòria de l'atle­tisme ale­many. En l'actu­a­li­tat l'home té més de setanta anys, viu amb la seva filla i es veu obli­gat a anar a viure a una residència. L'home intenta resis­tir-se a la seva con­dició i per tal de demos­trar al món que con­ti­nua viu i que mal­grat l'edat pot con­ti­nuar el seu desig de superació, començarà a entre­nar-se per par­ti­ci­par a la marató de Berlín.

La pel·lícula té com a cen­tre prin­ci­pal d'interès la reflexió al vol­tant de la qüestió de la lluita per la superació. La vellesa no pot ser vista com una etapa de resig­nació sinó com una etapa on encara es poden dur a terme com­pro­mi­sos vitals. Al vol­tant d'aquesta història cen­tral, Ried­hof apro­fita per par­lar de la sani­tat ale­ma­nya i de la dependència de les per­so­nes grans.

Més enllà dels anun­ci­ats valors que l'obra des­plega, Vivir sin parar no és gran cosa. La rea­lit­zació és pla­nera i tele­vi­siva. L'emo­ti­vi­tat d'algu­nes esce­nes prin­ci­pals resulta forçada i el mis­satge es fa clara­ment explícit en un moment en què el pro­ta­go­nista llança un monòleg davant la càmera on diu que la vida és com una marató en la qual anem des dels pri­mers pas­sos fins als esforços finals, que tots durem a terme en la vellesa quan pen­sem que ja no podem més. La marató con­ti­nua fins l'esgo­ta­ment vital.