Dones enamorades al Brasil

L'escrip­tora ame­ri­cana Eli­sa­beth Bis­hop va rebre una beca de 2.500 euros pel seu tre­ball poètic i va deci­dir mar­xar a l'Amèrica Lla­tina. El viatge havia de ser curt, però quan va arri­bar al Bra­sil no va moure's del país al llarg de 15 anys, període durant el qual va gua­nyar fins i tot el premi Pulit­zer. La raó de la seva per­llon­gada estada al Bra­sil va ser l'amor amb l'arqui­tecta Lota Macero Soa­res, que estava vin­cu­lada amb la jerar­quia política del Bra­sil. Bruno Bar­reto, un desi­gual i prolífic cine­asta bra­si­ler amb tendència a tre­ba­llar en pro­duc­ci­ons de pres­tigi, que va tri­om­far inter­na­ci­o­nal­ment amb Gabri­ela (1982), ha deci­dit adap­tar la història de la relació entre aques­tes dues dones en una pel·lícula rodada en anglès i cons­truïda a par­tir d'una posada en escena acadèmica i poc ins­pi­rada.

Els dos per­so­nat­ges prin­ci­pals de la pel·lícula tenen un clar interès. La seva relació amo­rosa és intensa i plena d'alts i bai­xos, sobre­tot quan el tema de l'adopció les porta a una forta tensió. El rere­fons polític del país pot tenir un pes com a con­tra­punt del relat que s'explica. Tot ple­gat, però, queda diluït per una posada en escena ter­ri­ble­ment con­ven­ci­o­nal agreu­jada per un tre­ball de dis­seny de pro­ducció que no sap treure pro­fit de l'ambi­en­tació. El Bra­sil que mos­tra la pel·lícula és un petit paradís al marge de la rea­li­tat, com un oasi intel·lec­tual en què viuen les dues dones pro­ta­go­nis­tes, però Bruno Bar­reto no acaba de saber com poder arri­bar a donar més vida a les peces que posa en joc. El con­trast inter­pre­ta­tiu entre l'actriu bra­si­lera Glória Pires i l'ame­ri­cana Miranda Otto fun­ci­ona esporàdica­ment i pro­por­ci­ona els millors moments d'aquesta irre­gu­lar pel·lícula.