Em moro a sobre Els espais ocupats

Màrius Sam­pere, de vui­tanta-sis anys, con­ti­nua sor­pre­nent-nos amb la seva escrip­tura radi­cal. I amb una acti­vi­tat literària frenètica. En els últims mesos, ens ha donat tres lli­bres: dos de poe­sia, el seu gènere, i un altre de prosa –però és una prosa que s'empelta, de fet, en la seva poe­sia–. Aquí en repas­saré dos, i apro­fi­taré per fer algun comen­tari de caire més gene­ral sobre la seva obra, tan bri­llant com difícil de clas­si­fi­car en la calai­xera de la lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània.

“Ja és massa tard: / em pixo a sobre, / em moro a sobre”, lle­gim en un dels poe­mes de Ningú més i l'ombra. Una de les cons­tants d'aquest títol és el desig de dei­xar de ser, per tal com el fet de ser implica un pes exces­siu de la consciència que el jo líric ja no sem­bla gaire dis­po­sat a con­ti­nuar car­re­gant. ¿Què té, de què és feta, la poe­sia de Sam­pere, que resulta tan reco­nei­xe­dora i que, alhora, pro­du­eix un efecte tan tras­bal­sa­dor en el lec­tor? Pot­ser és la seva ambició metafísica, sovint nihi­lista: quants poe­mes d'aquest lli­bre, i quants altres de lli­bres ante­ri­ors, no pro­cla­men el desig de no haver nas­cut mai! Quants poe­mes seus no incre­pen Déu com a res­pon­sa­ble de la Cre­ació i de la figura, un si és no és diabòlica, de l'home!: ser és morir, podríem afir­mar, para­fra­se­jant el poeta. En I els ocells par­tien, Déu esdevé home, peno­sa­ment home, des del moment que pro­clama: “Jo sóc el qui sóc.” Sam­pere cap­gira la sentència con­tin­guda en l'Èxode (allò que Déu va fer conèixer a Moisès): el ser és ines­ta­ble, mori­dor, i no serva gens ni mica d'essència.

Sem­pre m'ha atret molt la manera com el poeta fon, en un mateix poema, la fisi­o­lo­gia i la metafísica, o la més rasa –i llar­dosa– mani­fes­tació del cos i el més des­es­pe­rat clam de l'espe­rit. Vaig des­co­brir-lo a mit­jan anys vui­tanta amb Lli­bre de les inau­gu­ra­ci­ons (en què hi havia un poema, Tuber­cu­losi, que ja recor­dava l'“ombra sos­pi­tosa” en el pulmó; i hi havia, també, una idea que ara, trenta anys després, es repe­teix: ¿ens sumem als morts que ens han avançat o espe­rem “una mica més, tots aquests anys”? En el pri­mer dels lli­bres que pre­sento avui, lle­gim: “Espe­reu, no mar­xeu, ara venim!”). Després va arri­bar l'olfacte de l'edi­tor i poeta Àlex Susanna, i la publi­cació, a Columna, durant la dècada dels noranta, d'una sèrie de lli­bres seus que van ser­vir per rei­vin­di­car-lo popu­lar­ment (és un dir) en el que és: un dels poe­tes més impor­tants i ori­gi­nals de la lite­ra­tura cata­lana dels anys sei­xanta ençà (el 1963 guanyà el Car­les Riba amb L'home i el límit). Tras­pas­sat el mil·lenni, Proa va pren­dre el relleu de Columna: i el pres­tigi de Sam­pere no va dei­xar de créixer, tot i que, a parer meu, va publi­car en excés.

Ningú més i l'ombra refle­xi­ona sobre la mort, sobre l'espera dels “apre­nents d'enter­ra­morts”. Hi tro­bem aque­lla imat­ge­ria que, a vega­des, sem­bla més pròxima a Trakl, Celan o Bach­mann que no pas, posem per cas, a Car­ner o, fins i tot, a Vinyoli, amb qui, si de cas, sí que com­par­teix certa debi­li­tat pel que en podríem dir la qüestió òrfica (pot­ser sí que, en canvi, podríem esta­blir més d'un paral·lelisme pro­fitós entre el nos­tre poeta i Blai Bonet, que era només dos anys més gran que Sam­pere i de la mateixa edat que l'austríaca Bach­mann). Tot de cop, entre ver­sos que es mouen sem­pre entre la màxima con­creció i un halo d'abs­tracció, ens sor­pre­nen llam­pecs com el citat: “Ja és massa tard: / em pixo a sobre, / em moro a sobre.” I el lec­tor pensa, amb encert, que això, i d'aquesta manera, sols ho podia dir el gran Màrius Sam­pere!

“Només recordo / no haver nas­cut mai”, escriu en un altre poema. I, en un que segueix aquest, ens ofe­reix uns quants ver­sos que són aque­lla mena de crus com­pri­mits de luci­desa que no dei­xen mai d'ali­men­tar-nos quan lle­gim l'autor –una escèptica cri­a­tura que sem­bla que tin­gui feresa del gènere humà i que pot recor­dar, segons com, el super­home nietz­scheà–: “Ni aquí ni enlloc / no hi ha vida eterna. Només / el suïcidi ajor­nat.” En un altre pas­satge, afirma que “no hi ha infi­nit, / només una punta esmus­sada”. Hi ha un balancí que es gronxa sol. I el fan­tasma de la mare, que no deixa mai d'aparèixer en cap dels seus lli­bres, perquè encarna aque­lla antiga consciència del que és absent per sem­pre. I també hi ha aquell dur el mos bru­tal de la vida a taula, al plat que bui­dem; l'absurd adve­ni­ment de la mort al nivell més quo­tidià de la nos­tra existència: “Un bocí d'ànima recuita vora el tall / de tomàquet, l'ou dur i les qua­tre oli­ves / negres mor­tes.”

El segon dels lli­bres que pre­sento és, també, una petita joia. Amb un pròleg magnífic de Jaume P. Say­rach, aplega un bon feix de col·labo­ra­ci­ons del poeta en la des­a­pa­re­guda revista Fòrum-Grama. Say­rach, que n'era direc­tor, va dema­nar a Sam­pere, ja fa uns quants anys, que mirés de fer més explícits alguns dels seus poe­mes. El resul­tat són uns tex­tos en què, a pesar que el poeta es pro­posa “no par­lar de mi”, diu molt –i molt de valuós– sobre ell mateix: sobre la seva vida, la seva con­cepció del món, els seus morts i els seus vius. Hi tro­bem una memòria diguem-ne cauta, o rece­losa, perquè el riu de la vida “si, entre­mig de fangs i remo­lins, arros­sega alguna cosa, una soca, bes­tiar mort: això són els records, gene­ral­ment des­fi­gu­rats pel pen­sa­ment”. Hi ha aque­lla iro­nia un pèl tràgica, que també es pot arri­bar a ras­tre­jar en alguns dels seus poe­mes: “Admeto que la vida és interes­sant, encara que no m'ho sem­bli” (Sam­pere es diu, de segon cognom, Pas­sa­rell, va néixer el dia dels Sants Inno­cents i va posar a un dels seus gos­sos el nom de Satan!) “La com­po­sició del món –afirma– és una ria­lla amarga.”

Sosté el poeta que la mort és per­tot, i, tan­ma­teix, no se'ns en parla: està exclosa del temari habi­tual. Titula el lli­bre L'escala de car­gol en record d'una forma pri­migènia: el tira­buixó ros d'una nena (aquest model d'escala, però, sem­bla ade­quar-se molt bé als tombs espe­cu­la­tius que fa un poeta com ell res­pecte al món de les ombres). La infan­tesa és “tota la vida o, si ho voleu, la vida espontània, que marxa sola”. Més amunt repor­tava la idea del no arri­bar a ser: “Només sóc la imatge d'algun ésser que no és sinó que només està.” Pel que fa a Déu, i a la seva obra: “La Cre­ació és la mani­fes­tació d'un suplici llarg i aco­lo­rit.” La prosa de cada capítol ajuda a enten­dre millor el poema que acom­pa­nya. El relat d'alguns records, la con­sig­nació d'algu­nes idees, con­tri­bu­eix a fer més clar el sen­tit d'una poe­sia que ha mirat de trans­cen­dir l'anècdota vital, per­so­nal, i que s'ha eri­git com un monu­ment a la lli­ber­tat indi­vi­dual, com un crit davant el dogma i la cer­tesa. Sem­pre impla­ca­ble, enorme poeta, Màrius Sam­pere!

I després del món ador­mit, saber d'on ens ve la luci­desa que des­criu un pre­sent devas­tat. No és pas una broma de mal gust demos­trar les fal·làcies metafísiques des d'una mirada pene­trant, inqui­si­tiva; els ver­sos de Màrius Sam­pere (Bar­ce­lona, 1928) són un bis­turí noc­turn que mos­tra les vísce­res de la més alta quo­ti­di­a­ni­tat trans­cen­dent. La fusió entre l'etern per­ma­nent i el no-res anor­reat acaba per mos­trar el doble espai (ocu­pat/ deso­cu­pat) de tota existència humana. Tot ple­gat ens duu a con­fi­gu­rar-nos men­tal­ment un mapa i un ter­ri­tori: Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gra­me­net i Bada­lona. És la gran metròpoli no-comer­cial, no-retòrica, no-tanca turística. Sam­pere, amb Josep Gual i Joan Argenté, con­for­ma­ren el resis­ten­ci­a­lisme i l'embran­zida de la poe­sia cata­lana a Bada­lona. Jun­ta­ment amb Santa Coloma de Gra­me­net i Sant Adrià de Besòs és el ter­reny i la idea de la poètica del Bar­ce­lonès Nord.

És qui signa el pròleg d'aquest doble volum, el poeta Jordi Valls, qui explica els aspec­tes d'aquesta poètica que té en Sam­pere un dels refe­rents indis­cu­ti­bles i majúsculs. Després hi ha una llarga nis­saga de veus poètiques que dia­lo­guen –i tre­pit­gen– les prin­ci­pals vies del Bar­ce­lonès Nord. La llista d'autors és llarga i cone­guda. Jordi Valls remarca el valor deter­mi­nant del nos­tre poeta per tal de con­fi­gu­rar el Bar­ce­lonès Nord com a rea­li­tat literària. Als mar­ges del riu Besòs creix, des de fa anys, una metròpoli paral·lela que mos­tra la seva veu i iden­ti­tat.

El doble volum que comen­tem té un equi­li­bri estruc­tu­ral abso­lut: Dorm i Els espais ocu­pats són dues obres com­ple­mentàries que fun­ci­o­nen com dues extre­mi­tats d'un tronc comú: són dos braços poètics que eixam­plen l'espai del tronc, ocu­pen el món des­ha­bi­tat i l'un sense l'altre no serien pas pos­si­bles. Cada lli­bre té 30 poe­mes. Són dos cor­pus que es retro­a­li­men­ten. En alguns casos, alguns poe­mes del pri­mer lli­bre podrien for­mar part del segon, i a la inversa; el guany poètic que sig­ni­fica aquest lli­bre no en sor­ti­ria per­ju­di­cat. Sam­pere es mos­tra cru, directe, lúcid: “Lle­gir i prou: no cal enten­dre res. / Molt millor fixar l'esguard / en la paraula aban­do­nada. Ella expressa, / sense dir res / l'absència de l'autor” (Sus­pensió). La vida de cada dia, com la paraula aban­do­nada, queda sus­pesa entre la incer­tesa i la repe­tició: “Sus­pesa / d'un clau, d'un cabell, d'una cinta / pen­jada al balcó quan hem sor­tit / i no sabem si tor­na­rem mai més.” Aquest poema esmen­tat exem­pli­fica de manera bri­llant l'ope­ració poètica de Sam­pere: la veu ora­cu­lar del seu estil poètic per­met expres­sar la fallada tècnica de qual­se­vol de les afir­ma­ci­ons que pre­ten­guin ser abso­lu­tes. Sam­pere es decanta per con­ce­bre la incer­tesa epis­te­mològica del món i posi­ci­o­nar-se a favor de la capa­ci­tat indi­vi­dual per omplir-se el seu món propi (trans­cen­dent, indi­vi­dual, oníric i quo­tidià ensems). No hi ha sepa­ració entre la nit i el dia; si de cas, adme­trem la dis­tinció fona­men­tal entre tenir els ulls oberts o bé tenir-los clo­sos: “Sí, tenies raó, tot és / tal com ho havies somiat. [...] el somni / perfà la rea­li­tat, situa / les ombres al cantó con­trari / de la vida, on però, no rau la mort, / sí les pedres pre­ci­o­ses i el deliri” (Les matei­xes cor­bes).

Sam­pere creu en el món humà i no pas en el món diví, abs­tracte, uni­ver­sal, fal·laç. La seva visió, en part teològica de l'home i de la vida –l'home com a auto­cre­ació– li per­met d'eli­mi­nar les cons­truc­ci­ons men­tals dogmàtiques de les reli­gi­ons ofi­ci­als. El llen­guatge litúrgic pren el color de la vida quo­ti­di­ana, com­par­tida i vis­cuda com el més íntim i pre­uat mis­teri i secret del nos­tre reviure'ns dia rere dia. El Pont del Petroli ha fit­xat un dels millors lli­bres de Sam­pere, que mos­tra una con­tinuïtat abso­luta amb el seu pre­ce­dent Ningú més i l'ombra (Proa, 2013). Els poe­tes i acti­vis­tes cul­tu­rals Paco Fanés i Joan Puche ens han rega­lat un volum del millor Sam­pere. Gau­diu-ne bella­ment i doneu gràcies, en aquesta ocasió, a Bada­lona.