Topades i amistat

Per conèixer la vida i el pensament de personatges de la nostra història recent, a banda de bones biografies, són molt convenients els reculls de correspondència. Potser no són, ni poden ésser, tan complets com aquells, ja que acostumen a deixar llacunes d'alguns períodes de la vida dels seus protagonistes però, en justa contraprestació, ens ofereixen una visió més directa i autèntica, més del dia a dia. Sobretot, és clar, quan els corresponsals no pensaven que mai arribessin a fer-se públiques.

És per això que cal celebrar que Viena hagi decidit facilitar-nos l'epistolari entre Josep Tarradellas i Rafael Tasis, en una edició acurada de Francesc Foguet. Un document útil per conèixer millor “l'intrincadíssim univers de l'exili i de l'oposició interior”; sobretot del primer, en el qual les acostumades i congènites lluites caïnites entre catalans arribaren a ser tan punyents com radicals; entre altres raons, pel rebuig que mostraren alguns sectors polítics a la discutida elecció de l'antic conseller primer com a president de la Generalitat i, encara més, al fet que no fos possible renovar-lo i substituir-lo periòdicament. Segurament és per aquesta raó que les cartes que Tarradellas adreça a Tasis tenen un cert to, més o menys abrandat segons els casos, de justificació, quan no d'autodefensa; llegint-les, hom no pot evitar la sensació que sentia, almenys, una certa necessitat de dir-hi la seva, d'explicar el seu punt de vista, de no permetre que sigui el parer dels altres, dels que no consideren que ha actuat correctament, el que s'imposi: “Si em permeto recordar-vos algunes coses que vós ja sabeu és […] perquè desitjo que l'opinió pública catalana pugui fer-se càrrec del que realment ha succeït, i, a més, perquè és evident que hi ha certes persones l'únic mòbil de les quals és crear confusions i impossibilitar tota tasca eficient” (el subratllat és meu).

I, amistat i avinença a banda, per assolir un tal objectiu, no hauria pogut trobar un corresponsal, i alhora, un confident, més adient que el creador de La bíblia valenciana, sempre disposat no tan sols a escoltar (llegir, en aquest cas) el que se li vulgui contar, sinó a entendre i a contemporitzar, quan era necessari. Com a manifestació, no cal dir-ho, de la seva infrangible fidelitat al país, que sempre va saber posar al davant, i per damunt de tot, “la meva missió i la meva voluntat només eren d'afirmar la personalitat catalana i mantenir-hi els seus drets i les seves aspiracions”.

Al costat de l'interès polític, aquest aplec de correspondència ofereix una imatge fidedigna dels lligams d'amistat que poden establir-se entre individus que viuen lluny; d'una amistat que va afermant-se més i més al llarg dels anys; que, progressivament, va deixant d'ésser política per esdevenir personal; i, per tant, més global i atractiva.