Aclaparats per les xifres

Després de diri­gir diver­ses comèdies amb Will Fer­rell, Adam McKay ha fet ell mateix una aposta i, segons l'Acadèmia de Hollywood tot con­si­de­rant les nomi­na­ci­ons a millor pel·lícula i millor direc­tor, s'ha con­ver­tit en un gran cine­asta. Però se'n pot dub­tar. The big short tracta un gran tema, d'aquells que fan creure en la gran­desa d'una pel·lícula que, al prin­cipi, fa cons­tar que està basada en fets reals: la bom­bo­lla econòmica, amb l'acu­mu­lació d'habi­tat­ges hipo­te­cats i els bons por­que­ria, que va dur a la gran crisi finan­cera de fa pocs anys. En prin­cipi ho fa com si es creués la pers­pec­tiva d'un poca­ver­go­nya (l'hipotètic nar­ra­dor, una mena de llop de Wall Street que, com altres per­so­nat­ges, s'adreça als espec­ta­dors) amb el cinisme crític i també mani­pu­la­dor d'un Mic­hael Moore con­ver­tit a la ficció. Després, però, emer­geix un cert mora­lisme, una bona consciència encar­nada en un ban­quer inter­pre­tat per Steve Carell, que denun­cia una manca d'escrúpols i una ceguesa que duran a un des­as­tre que paga­ran els ciu­ta­dans, sobre­tot els més des­fa­vo­rits.

En el decurs del film hi van apa­rei­xent diver­sos per­so­nat­ges (tots supo­sa­da­ment basats en per­so­nes reals i encar­nats en actors que sem­blen dis­fres­sats) que repre­sen­ten aquells que van pro­vo­car la ruïna (però no necessària­ment van arruïnar-se) i aquells que, pre­ve­ient què pas­sa­ria, van apos­tar con­tra el mer­cat i es van enri­quir. Men­tres­tant, és pos­si­ble sen­tir-se acla­pa­rat per les xifres, els mili­ons i el cúmul d'ope­ra­ci­ons finan­ce­res. Se suposa que hi ha una evo­lució, però sem­bla que van donant vol­tes sobre el mateix. I és així que, sense per­ce­bre cap idea estètica en tot el film, vaig pen­sar que hau­ria estat millor lle­gir un gran arti­cle sobre el tema.