Aclaparats per les xifres

Després de dirigir diverses comèdies amb Will Ferrell, Adam McKay ha fet ell mateix una aposta i, segons l'Acadèmia de Hollywood tot considerant les nominacions a millor pel·lícula i millor director, s'ha convertit en un gran cineasta. Però se'n pot dubtar. The big short tracta un gran tema, d'aquells que fan creure en la grandesa d'una pel·lícula que, al principi, fa constar que està basada en fets reals: la bombolla econòmica, amb l'acumulació d'habitatges hipotecats i els bons porqueria, que va dur a la gran crisi financera de fa pocs anys. En principi ho fa com si es creués la perspectiva d'un pocavergonya (l'hipotètic narrador, una mena de llop de Wall Street que, com altres personatges, s'adreça als espectadors) amb el cinisme crític i també manipulador d'un Michael Moore convertit a la ficció. Després, però, emergeix un cert moralisme, una bona consciència encarnada en un banquer interpretat per Steve Carell, que denuncia una manca d'escrúpols i una ceguesa que duran a un desastre que pagaran els ciutadans, sobretot els més desfavorits.

En el decurs del film hi van apareixent diversos personatges (tots suposadament basats en persones reals i encarnats en actors que semblen disfressats) que representen aquells que van provocar la ruïna (però no necessàriament van arruïnar-se) i aquells que, preveient què passaria, van apostar contra el mercat i es van enriquir. Mentrestant, és possible sentir-se aclaparat per les xifres, els milions i el cúmul d'operacions financeres. Se suposa que hi ha una evolució, però sembla que van donant voltes sobre el mateix. I és així que, sense percebre cap idea estètica en tot el film, vaig pensar que hauria estat millor llegir un gran article sobre el tema.