Joan Coscubiela: "A curt termini no hi ha cap solució per reduir la taxa d’atur"

El mercat laboral és al centre el debat. Joan Coscubiela, secretari general de CCOO a Catalunya entre el 1995 i el 2008, apunta algunes línies de reforma.

En les crisis dels últims 30 anys Espanya duplica la taxa d’atur mitjana de la UE. Com ho explica?
El nostre teixit econòmic té problemes greus: en termes d’ocupació tenen un pes excessiu sectors surfistes com la construcció, altres de molt inestables com el turisme estacional i, per últim, de poca productivitat, com les manufactures de poc valor afegit; en segon lloc, les nostres empreses tenen una mida mitjana molt petita: són micropimes! I això genera dificultats per maniobrar en el mercat global.

Redueixen costos acomiadant.
Exacte. En tercer lloc, el nostre model productiu s’ha caracteritzat per una escassa inversió tecnològica: en inversió privada continuem al 40% dels EUA i al 60% de la UE! I, en quart lloc, tenim una estructura formativa nefasta: un 32% de fracàs escolar vol dir poc percentatge de població amb formació secundària.

Tot això equival a baixa productivitat. Com incideix en el mercat laboral?
Empreses amb ocupació inestable, alta temporalitat, poc marge en un mercat global, poca innovació i formació s’ajusten destruint ocupació.

El model laboral alimenta un model econòmic de baixa productivitat.
Les crisis econòmiques i el seu impacte en l’atur van provocar una pressió reformista sobre l’Estatut dels Treballadors que va derivar en més facilitat per a l’acomiadament. El 1984 es va aprovar un contracte temporal sense causa, i això va convertir la temporalitat en el primer factor d’ajust de l’ocupació. I en les reformes posteriors –1994, amb González, i 2002, amb Aznar– van consolidar l’acomiadament lliure amb indemnització, que s’ha convertit en el principal factor d’ajust per als treballadors indefinits.

És fàcil acomiadar un treballador indefinit? Els empresaris discrepen.
Des del 2002, difícilment es pot dir que no és fàcil. Es pot dir que és car, però mai que és rígid: els empresaris prefereixen l’acomiadament disciplinari, més car –45 dies per any treballat–, que l’acomiadament per raons econòmiques –amb 20 dies per any.

Els empresaris critiquen la rigidesa salarial i els alts costos laborals.
Els costos laborals difícilment poden ser els causants de la manca de competitivitat a Espanya. Estem situats molt per sota de la mitjana dels costos laborals harmonitzats a la UE: només tenen uns costos laborals més baixos els països de la nova ampliació, Grècia i Portugal. Xipre té uns costos laborals superiors als nostres!

Vincular els salaris a la productivitat beneficiaria els treballadors?
Això, de facto, ja es fa, tot i que no s’expliciti en els convenis. Des de fa molts anys, els acords interconfederals signats entre sindicats i empresaris situen la productivitat com un element per tenir en compte.

Em nega que hi hagi rigidesa salarial?
Els que ho argumenten volen que no hi hagi negociació col·lectiva sectorial i que tota sigui empresarial. I això implicaria que en totes les microempreses la negociació col·lectiva seria a la baixa, cosa que alimentaria el model productiu d’escassa innovació, mà d’obra barata i baixa productivitat.

La dualitat entre indefinits i temporals centra el debat. Què cal fer?
Des del 2002 no es pot dir que els indefinits estan hiperprotegits i que el seu acomiadament és rígid.

És més car.
El marc laboral no és el que determina l’increment de la temporalitat i de la dualitat. Si analitza la temporalitat per sectors, veurà que en la intermediació financera és del 10%; indústria manufacturera, 18%; comunicació i informació, 20%; hostaleria, 36%; construcció, 46%; agricultura, 60%. No es pot imputar a la llei la responsabilitat de l’alta temporalitat.

Com més productivitat, menys temporalitat.
Com menys temporalitat, més productivitat; com més temporalitat, menys productivitat. Les dades confirmen que el que determina la realitat de l’ocupació no és el marc laboral, sinó el model productiu.

I tenim un mercat de treball que es regeix per la flexibilitat externa.
En contra del que passa als països més dinàmics d’Europa, on s’opta per la flexibilitat organitzativa de les condicions de treball com a mecanisme d’adaptació al mercat, a Espanya s’aposta per la flexibilitat externa: destrucció d’ocupació.

A Espanya, la construcció patia hipertròfia: la destrucció d’ocupació era inevitable!
Entre el 1996 i el 2007 vam passar de 12 a 20 milions de treballadors: Espanya va aportar el 40% de l’increment de l’ocupació de la UE! I amb la crisi s’han destruït 1,8 milions de llocs de treball, 950.000 en la construcció.

Era inevitable.
Espanya va tenir durant aquest empatx immobiliari el doble de creixement de la població ocupada que la mitjana dels països europeus. Això era insostenible! La caiguda de l’ocupació i l’augment de l’atur ha estat directament proporcional a la bombolla d’ocupació que van provocar les bombolles especulatives. El problema és que la distribució de costos i beneficis d’aquesta bombolla i del seu esclat no ha anat en la mateixa direcció.

Què es pot fer davant d’això?
No és possible menjar durant un mes 50 quilos de calçots diaris amb molt de romesco, agafar una indigestió descomunal, i després pensar que això es cura en dos dies: no hi ha una solució fàcil a curt termini.

Tenim 4 milions d’aturats! ¿Què ha de fer el govern, a banda de prorrogar els subsidis?
Algú hauria de dir al país que aquest empatx d’especulació immobiliària i endeutament privat, d’assumpció de riscos excessius en els mercats financers, de reducció de capacitat fiscal de l’Estat, no té solució a curt termini. I el govern està fent el que és adequat: reparar el dany causat amb els subsidis d’atur. Això no soluciona els problemes, però és que l’Estat té dificultats per crear riquesa i, a més, les polítiques fiscals d’Aznar i també de Zapatero han limitat molt el marge de maniobra de l’Estat, que avui és fiscalment molt dèbil.

Vam fer les coses molt malament!
El problema no és la inactivitat d’avui del govern, sinó les barbaritats que es van permetre –especulació financera i immobiliària– i les que va cometre l’executiu, abaixant els impostos quan teníem una pressió fiscal per sota de la mitjana europea, i fent regals fiscals com els 400 euros.

¿M’està dient que el govern només pot limitar-se a prorrogar subsidis?
A mitjà termini, el govern haurà de forçar bancs i caixes a normalitzar el crèdit a les empreses i famílies, tenint en compte que aquests encara estan atrapats per l’esclat de la bombolla immobiliària i passaran per moments difícils. I això forçarà el sector públic, en determinades situacions, a assumir la funció de prestador de crèdit a empreses i famílies; s’han de recuperar ingressos fiscals lluitant contra l’economia submergida i el frau fiscal; s’han de reduir algunes despeses públiques sense restar suport a les empreses ni retallar drets socials, i s’ha de donar suport a sectors de futur com els de béns i serveis sostenibles i l’atenció a persones amb dependència i necessitats especials.

Rato i Solbes no van ser els ministres brillants que tothom va elogiar.
El 1996 comença una dècada que es jutjarà com un dels períodes més negres de la nostra història. Vam pensar que estàvem gaudint d’una dècada màgica: a l’Estat espanyol es feien diners ràpid, i això va provocar que capitals d’arreu del món, nets, negres, i d’altres tacats de sang s’invertissin en el sector immobiliari, cosa que va convertir l’habitatge, que la Constitució reconeix com un dret social, en un producte financer d’alta rendibilitat.

La reforma laboral és damunt la taula. Quins n’han de ser els objectius?
Canviar el model d’ajust d’extern a través de la contractació temporal i l’acomiadament descausalitzat per un model de flexibilitat interna. I això vol dir dotar els empresaris de més capacitat per fer aquests ajustos i desincentivar l’acomiadament sense causa i amb indemnització.

Segon objectiu?
Avui, els serveis públics d’intermediació intervenen molt poc en el mercat de treball. I, de fet, el Parlament ja ha aprovat una norma que obliga el govern a modificar aquests sistemes. Les empreses i els serveis d’intermediació privats que estan actuant sense cap tipus d’articulació i coherència s’han d’inserir en l’engranatge del servei públic d’ocupació, que ha de poder regular-los. I hi ha dos objectius addicionals.

Endavant.
Incidir en les dues principals polítiques actives del mercat de treball: les bonificacions a la contractació i la formació de treballadors. En aquests moments hi ha prou dades, incloent-hi un estudi de Luis Toharia, que demostren l’efecte nul de les bonificacions durant els últims 25 anys: no han creat ocupació, no han ajudat a evitar la destrucció d’ocupació i no han incidit de manera significativa, excepte en moments molt puntuals, en el canvi de tendència en la utilització de la contractació temporal i fixa.

I pel que fa a la formació?
La formació contínua ha millorat, però només arriba al 13% de la població assalariada i s’utilitza especialment per a gent de qualificació mitjana alta i no per a persones de baixa qualificació i, a més, cada vegada arriba menys a les pimes. Cal canviar-ho.

¿Amb aquests elements eliminarem la dualitat del mercat de treball?
Si incentivem la flexibilitat interna i en desincentivem l’externa, és a dir, si fem marxa enrere en algunes mesures que han descausalitzat l’acomiadament, la dualitat es pot reduir significativament. n