Zapatero ara té pressa

Al govern català encara se'n fan creus: després que el govern espanyol superés amb total tranquil·litat la setmana passada el tercer incompliment de dates que o bé l'Estatut o bé els pactes verbals havien marcat al voltant de l'acord sobre el nou finançament, ara resulta que José Luis Rodríguez Zapatero té pressa.

Ni el 9 d'octubre que obligava la disposició final primera de l'Estatut, ni el 17 de novembre que van pactar María Teresa Fernández de la Vega i Joan Saura com a primera pròrroga, ni el 31 de desembre que van acordar Zapatero i José Montilla com a segona, havien inquietat gaire en el debat intern de l'executiu espanyol. I l'únic tangible que hi ha damunt la taula ara mateix són el primer i el segon documents de Solbes: el primer, que al juliol va aconseguir empipar tothom, i el segon, que des del 30 de desembre porta un millor camí, però que tampoc no excita les masses.

Prenent bona nota del llarg debat que va fer suscitar tot l'estiu aquella primera proposta de Solbes, amb la constitució de diferents fronts per tot l'Estat, Zapatero no vol ara que li passi el mateix aquest hivern i ha instat el seu executiu a tancar d'una vegada l'acord, sobretot abans que tot es barregi amb el sempre viciat joc polític de campanya electoral, que té les seves primeres cites enguany a Galícia i a Euskadi l'1 de març vinent. La campanya, amb tot, ja estarà oficialment en marxa el 13 de febrer.

És per això que Zapatero ha decidit que si Solbes fa de policia dolent, ell és el millor per fer de policia bo, i amb l'objectiu d'un pacte ràpid ha fet començar a desfilar tots els presidents autonòmics per la Moncloa. Fins a quatre de cop, Castella i Lleó, Múrcia, Aragó i Castella-la Manxa, en veurà dilluns, i probablement no s'acabarà la setmana sense que el president hagi rematat la feina amb els altres quatre que falten (Balears, Canàries, Rioja i Cantàbria).

Hi ha una derivada encara en l'interès de Zapatero de fer passar els líders territorials per Madrid: que el debat sobre el segon document no es torni a convertir en una olla de grills. La consigna del president, en tot cas, és la de sempre: tothom hi guanyarà amb el nou finançament.

Sorpresa a Catalunya
Al govern català, cal insistir-hi, aquesta pressa del govern central ha caigut com una autèntica sorpresa i internament es confessa que mai com ara havien sentit a parlar en boca espanyola d'un calendari que accelerés l'acord. I, si bé és cert que la literatura escrita de Solbes pot sonar més o menys a sardana -bàsicament perquè hi ha una llei com l'Estatut que fixa una cistella d'impostos claríssima i perquè hi ha uns requisits que legalment s'haurien de complir-, el que sí que augmentarà els pròxims dies és la batalla de les xifres. Ningú en vol parlar sobre el paper, però tothom ha fet les seves travesses: des dels 12.000 milions per a tot l'Estat que vol la Generalitat fins als 6.000 milions que un diari econòmic ha esmentat com a xifra predilecta per part del ministeri.

I enmig de tot plegat, al govern català, tal com va apuntar el conseller Antoni Castells davant l'executiva del PSC, no li convé encara parlar dels serrells i prefereix usar el concepte negociació oberta. En la partida de pòquer, a aquestes alçades de la pel·lícula, encara no s'ha jugat l'última mà i tothom vol tenir almenys un as.