Bancs contra Estats
Finances
"Difícilment pots comprar un Estat, però els Estats poden comprar Europa", es queixava el febrer del 2008 el president de l'elèctrica Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, sobre les desiguals armes que tenia per defensar-se d'una opa del gegant públic francès EDF.
Un any després, els estralls de la pitjor crisi financera des del 1929 han estès l'alarma de Galán al mapa de la banca on, com al sector energètic, ara hi conviuen bancs privats i sans amb bancs rescatats pels seus Estats amb injeccions de diner públic o directament nacionalitzats.
Les perjudicades són les entitats espanyoles, que ara es pregunten quin és el benefici de superar un examen més sever per part del Banc d'Espanya si el resultat és una lliga desigual. El primer a alçar la veu va ser Alfredo Sáenz, vicepresident del Santander, quan va denunciar que Brussel·les permetia donar "vitamines extra" a algunes entitats.
Rescats britànics
Amb un peu al Regne Unit des del 2004 amb la filial Abbey, el Santander es troba ara competint al país bressol del liberalisme amb el Royal Bank of Scotland (RBS) i el fusionat Lloyds-HBOS, dels quals l'Estat britànic és el primer accionista amb el 60% i el 43% del capital, respectivament. Dels tres aliats que van llançar una opa sobre ABN Amro, el Santander és ara l'únic privat, mentre que RBS és de majoria estatal i Fortis va ser nacionalitzat per Bèlgica i Luxemburg i, després, venut al francès BNP Paribas. Un cas sensible per un doble motiu: l'Estat francès va injectar a BNP Paribas 2.550 milions d'euros per sanejar-lo en plena compra de Fortis i, alhora, les pressions del govern belga sobre els jutges perquè aprovessin l'operació van abocar l'executiu a dimitir.
A diferència dels ajuts directes de molts socis de la UE, Espanya s'ha limitat a crear un fons de compra d'actius i a oferir avals. "Aquí les mesures són purament de liquiditat, qui respon aquí és el banc amb la seva firma", esgrimeix la presidenta de Banesto, Ana Patricia Botín.
Sota el mandat de Luis Ángel Rojo i després de Jaime Caruana, el Banc d'Espanya va introduir l'obligació de fer provisions anticícliques: fer un coixí en etapa de bonança per cobrir impagaments de morosos en època de crisi. Enrobustia bancs i caixes, però al preu de lluir menys beneficis que els rivals.
Lliure competència
Mentre The Wall Street Journal celebrava el model del Banc d'Espanya com a exemple a exportar, els ajuts d'Estat premiaven la mala gestió i Roberto Higuera, conseller delegat del Popular, lamenta el "trencament de la lliure competència". "Afavorir els bancs amb més problemes situa en condicions d'injusta desigualtat els millors, com els espanyols", raona.
Per Jaume Guardiola, conseller delegat del Sabadell, "hi ha el risc que el pas del temps faci oblidar l'origen de la recapitalització", i un banc rescatat no hauria de poder comprar en el futur. Des de la patronal bancària AEB, Miguel Martín crida a "no permetre que la desigualtat competitiva s'estengui a Espanya", on treballen molts nacionalitzats com Deutsche Bank.
