Falta pedagogia política

Mentre anem parlant del dèficit actual (i de l'anterior superàvit, ja de passada), del deute públic i de la capacitat de decisió del govern en l'economia actual, de si cal retardar l'edat de jubilació o cal apujar els impostos, trobo a faltar que els polítics ens diguin les coses pel seu nom i que ens expliquin clarament la situació en què estem i com hi hem arribat. És difícil que els ciutadans puguem assumir i entendre les nostres responsabilitats socials si simplement el debat es centra en l'habitual batalla pel titular. Personalment m'agradaria que algun candidat ens digués allò de “tot el que us puc oferir és sang, suor i llàgrimes” que va dir Winston Churchill als anglesos i que és poc més del que es pot dir avui. Un candidat així tindria més credibilitat que tot el que tenim ara mateix, tot i que alguns creuen que no guanyaria ni un vot.

Els fets econòmics no són tan complicats i qualsevol que gestioni els comptes domèstics els coneix prou bé: si gastem més del que guanyem, no en tenim prou per viure. Si demanem prestat per poder gastar encara més, finalment treballarem per pagar els deutes. I a la llarga, els prestadors decidiran què hem de fer perquè ens deixin més diners. Es pot dir més difícil, sobretot si el que es busca és confondre més que convèncer, però no hi ha gaire més: o rebaixem despeses o incrementem ingressos.

En la banda dels ingressos el tema està complicat: l'Estat vivia d'ingressar impostos basats en l'activitat econòmica, animada principalment per la construcció. Construir un edifici és una activitat concreta: dura els mesos que dura, però quan ja s'ha acabat i s'ha venut, no genera més riquesa. Per tant, quan ja s'ha construït tot el que es podia, i més del que es necessitava, l'activitat econòmica baixa i per tornar-la a animar cal pensar alguna cosa més, que no serà a curt termini.

Per tant ens queda la banda de les despeses i, encara que costa d'acceptar, no hi ha més remei que reduir alguna cosa. Ens podem enfadar tant com vulguem, però no podem gastar el que no tenim, i per això els prestadors ens obliguen a fer retallades per tornar-nos a deixar diners.

El que caldria, però, seria que els governants ens expliquessin correctament i a bastament en què ens hem gastat els diners: a banda de la despesa que ells mateixos generen (des de viatges oficials fins a fires i altres esdeveniments internacionals que rarament generen resultats productius concrets), hem tingut les alegries dels 400 euros, el Plan E per repintar totes les voreres i carrils bici d'Espanya, i un xec bebè que no es podrà mantenir més enllà de dos anys.

Tot això era necessari? O ens ha servit per fer més fondo el forat en comptes de sortir-ne? Per què no ho discutim obertament?

I ara anem per la reforma de les pensions. Si el sistema no es pot sostenir amb les previsions de l'evolució prevista de la població activa, és millor que el govern faci reformes sense explicar el problema i els sindicats animin el conflicte social, o potser comencem a pensar com ens organitzem?

Tornarem a tenir un debat en termes estrictament de curt termini electoral o, per una vegada, podrem tenir una reflexió responsable sobre un tema que ens afecta greument?