Uns punts molt bàsics
El mes de juny acaba amb un nou rècord en el diferencial entre la rendibilitat del deute públic espanyol i l'alemany, que assolí 280 punts bàsics, castigat per la crisi grega i els problemes de l'actual govern per tirar endavant al Congrés importants iniciatives legislatives. Amb paraules més profanes, el finançament internacional de les administracions i les empreses espanyoles pot esdevenir un 50% més car que el dels seus homòlegs alemanys. La sequera creditícia assoleix així nivells insospitats, amb aquest diferencial històric de tipus d'interès, unes caixes encara en profunda reestructuració i uns grans bancs més interessats a créixer a l'Amèrica Llatina que al seu país d'origen.
El president del BBVA afirmava en una recent aparició pública que cada punt bàsic de diferencial amb el deute alemany equival a un sobrecost de 124 milions d'euros i deixar de crear 1.600 llocs de treball a l'Estat. La contundència del banquer il·lustra la gravetat de la situació en un moment en què el crèdit és més necessari que mai per reactivar l'economia i crear ocupació. La manca de liquiditat i el pes del deute són, però, comuns a empreses, famílies i administracions públiques. A la Generalitat, per exemple, la polèmica retallada a la sanitat representa menys de la meitat del pressupost destinat només a pagar els interessos del deute, mentre que la partida d'amortització del principal equivaldria al tercer departament més ben dotat del govern, darrere de Sanitat i a un nivell molt similar a Ensenyament.
El procés de despalanquejament arreu del món podria coincidir amb un fenomen paral·lel de dèficit i desplaçament del capital. Un recent informe del McKinsey Global Institute, amb el títol eloqüent Adéu al capital barat, assenyalava que el 2030 es podria assolir un diferencial de 0,8 a 2,4 bilions de dòlars entre la demanda i l'oferta de capital. És a dir, d'una banda, la demanda de capital continuarà a l'alça per les necessitats d'empreses, governs i famílies, sobretot pel que fa a la inversió en infraestructures i habitatges. D'altra banda, però, l'envelliment de la població i les despeses per pensions i salut limitaran la capacitat d'estalvi real, sobretot a les economies més desenvolupades. El mateix informe indica que el 2010 un 36% de l'estalvi mundial es produeix als països emergents, un nivell que pujarà fins al 53% el 2030. La Xina, convertida ja ara en el primer estalviador mundial, acapararà el 2030 un 25% de l'estalvi mundial, el doble del nivell del 2008.
La pujada dels tipus d'interès reals els anys vinents és per a alguns una conseqüència inevitable de les creixents necessitats d'inversió i la disminució de l'estalvi. A casa nostra, el diferencial de tipus i el risc país afegeixen encara un agreujant a la situació, que esperem que no s'allargui massa. En qualsevol cas, l'accés al capital esdevindrà sens dubte una eina competitiva de primer ordre al món empresarial i que convindrà cercar més enllà de les nostres fronteres.
