Opinió

EDITORIAL

El crèdit tornarà al passat

L'aixeta del crèdit con­ti­nua tan­cada -perquè les enti­tats finan­ce­res tenen altres pri­o­ri­tats, però també perquè la demanda és fluixa i se la miren amb lupa-, però tard o d'hora es tor­narà a obrir, i no rajarà com abans. Si més no, perquè les noves exigències de capi­tal el faran més car, i els bancs i cai­xes que sobre­vis­quin tor­na­ran a apli­car unes nor­mes de prudència que es van arra­co­nar en els anys de la bor­rat­xera finan­cera. En aquesta recu­pe­ració de la valo­ració més estricta dels ris­cos, les pòlis­ses de crèdit per­dran importància davant d'altres figu­res com el fac­to­ring, el ren­ting, les asse­gu­ran­ces de crèdit o les línies de des­compte de pagarés, i les garan­ties de les ope­ra­ci­ons ani­ran més lli­ga­des a l'acti­vi­tat de les empre­ses que no pas al patri­moni dels seus pro­pi­e­ta­ris. La millor garan­tia per obte­nir un crèdit serà demos­trar que l'empresa té capa­ci­tat per gene­rar ingres­sos sufi­ci­ents per tor­nar-lo. Això és així tant per a les ope­ra­ci­ons a curt ter­mini per finançar el cir­cu­lant com per a les a llarg ter­mini: en aquesta nova situ­ació, de la mateixa manera que la banca haurà de tenir més capi­tal, l'empresa haurà d'estar més capi­ta­lit­zada i no pre­ten­dre esco­me­tre inver­si­ons amb molt crèdit i pocs recur­sos pro­pis. L'alt palan­que­ja­ment no serà una opció quan el crèdit torni a la nor­ma­li­tat i es tin­gui per insos­te­ni­ble un endeu­ta­ment empre­sa­rial que tri­pli­qui els recur­sos pro­pis, o un endeu­ta­ment hipo­te­cari a 40 anys, més del doble del que era cos­tum fa una dècada. El dubte és si aques­tes noves mane­res de tre­ba­llar per­du­ra­ran, o si sim­ple­ment serà un altre movi­ment de pèndol entre l'exu­berància i la res­tricció.

El mercat és el món cada vegada més

Les empreses catalanes ja fa dècades que han descobert que el mercat no acaba a la península. En l'actualitat, l'exportació de Catalunya respecte a l'Estat espanyol se situa a prop del 30%. A més, molts estudis, conferències van en la línia de preveure la internacionalització com un aliat. Aquesta setmana tractem la firma Custo Barcelona, propietat dels germans Dalmau, que no paren de passejar els seus extravagants dissenys de roba per més de 40 països perquè entenen que un producte, una creació, no té sentit que es quedi en un mercat local. Ara, per exemple, la seva obsessió és entrar a la Xina. Aquest destí no és només perquè els estudis diguin que al país més gran del món hi ha 20 milions de milionaris -que aviat es diu- sinó perquè en aquell continent el creixement econòmic té dos dígits. Un cop hagi trobar el soci ideal per anar junts en aquell mercat, el dissenyador català entrarà, de ben segur, en una espiral de bons resultats en les seves vendes. Una facturació que no arriba en les botigues situades a Catalunya i Espanya perquè, aquí, el consum és a anys llum dels mercats emergents. Efectivament, les empreses que tinguin clar ser presents en nous mercats tindran la possibilitat de compensar els mals resultats si només estan ubicat ens indrets amb crisi, com l'Estat espanyol i altres països europeus. La diversificació i la internacionalització són molt necessàries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.