Entre els acadèmics del Col·lectiu Wilson i de la sectorial d'economia de l'Assemblea Nacional Catalana que van presentar el 3 de març de 2014, al saló d'actes de la Borsa de Barcelona, La perspectiva econòmica dels reptes i oportunitats del nou estat català, i personatges com, per exemple, el geòleg i arqueòleg del segon terç del XIX Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (Barcelona, 1799-Alacant, 1861), destacat membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, hi ha tot un fil conductor. I algunes diferències. Vegem-ho.

Llobet i Vall-llosera debutà amb un treball molt pràctic sobre els pous artesians a Catalunya, fou autor d'alguns estudis mineralògics, s'interessà per un projecte de túnel submarí entre França i Anglaterra, i per la “ruptura de l'istme de Suez”. Però, possiblement, el seu text més interessant és: Cataluña antigua y Cataluña moderna (Barcelona, 1866).

La Catalunya antiga és la Catalunya comercial que va del segle 11 al segle 16 (Llobet escriu la xifra que identifica els segles no fent servir els números romans). En aquest període, Catalunya era una economia molt oberta, molt exportadora. El llibre dedica una especial atenció a les naus utilitzades en el comerç marítim, als cònsols, i als productes exportats. Els cònsols eren “una mena d'empleats meitat jutges en els conflictes entre cristians i musulmans, meitat representants diplomàtics” nomenats pel Consell de Cent. A molts ports hi haurà “llotges, barris i factories catalans”, dirigits pel cònsol.

Les exportacions eren (com succeeix als anys 2010), molt variades. Llobet presenta les destinades a 3 àrees de la Mediterrània oriental. Primera, Alexandria i Egipte; segona, Antioquia, Xipre, Palestina (i Síria, Pèrsia, Armènia), i, tercera, Salònica, Constantinoble i Pera. Podem distingir sis grups de productes que s'exportaven al 1857 (data d'acabament del text). Els productes transportats i venuts als ports de la Mediterrània oriental en aquell moment eren: 1. “Fruits del país: gerres de mel, bótes d'oli, bótes de vi, ametlles, avellanes, nous, figues, panses, castanyes, formatges, pesca salada”, 2. “Primeres matèries: cera, coure, estany, peix, quitrà, pèl de cabra, corall en brut, corall treballat”, 3. “Pelleteries: pells de cabrit, de be, de llop, de conill, d'esquirol, de llúdriga, de llop de mar, de vaca”, 4. “Llanes: draps de Lleida, de Sant Daniel, de Valls, de València. Mantes de Mallorca, de Catalunya, del Llenguadoc, de Flandes, d'Anglaterra”, 5. “Cotonades: fustanys, sargils, draps”, 6. “Pells adobades: cuirs de vacum, cordovans”, etc. Paral·lelament, Llobet presenta les importacions: des de cotó en rama, o filat, seda, lli i matèries tintòries fins a espècies, perles, o ivori. L'economia catalana era –és- una economia de transformació.

La presentació que féu, al 1857, Llobet i Vall-llosera de la Catalunya moderna era la de “l'avenir de Barcelona”. La capital catalana estava a punt de fer un espectacular salt endavant per la confluència de quatre factors : 1. L'ampliació i mecanització (i redefinició) del port, peça bàsica del comerç internacional del país. 2. La confecció i aprovació d'un pla d'Eixample de grans dimensions, que, previsiblement, seria un èxit. 3. Els inicis dels “camins de ferro”, dels ferrocarrils, que, al 1857, tenien pocs anys de vida, però que Llobet pensava que enllaçarien amb Bilbao, i amb París i la (futura) xarxa ferroviària europea. 4. L'obertura del canal de Suez, amb un cert protagonisme del cònsol francès a Barcelona: Ferdinand de Lesseps, que obriria les portes al comerç amb els països del golf Pèrsic, l'Índia, Filipines, Xina. Barcelona, porta d'Europa. Com al 2014.

La Catalunya moderna, la Catalunya del futur, integrada a Europa pel ferrocarril, i al món pel canal de Suez, es basava, en part, però, en la Catalunya antiga.