‘Ni-ni': Ni allà ni aquí

En estudis americans recents sobre l'ocupació dels joves s'ha vist que aquells que es graduaven en temps de crisi i s'incorporaven al mercat laboral, si tenien la sort d'aconseguir-ho, ho feien amb un sacrifici salarial de l'entorn d'un 10% i que aquesta diferència negativa no s'acabava de recuperar fins gairebé 10 anys després. D'altra banda, trobar una feina en condicions depenia molt del centre on s'hagués estudiat i de l'especialització escollida, fins al punt que els menys afavorits, si no en trobaven dels 20 als 30 anys, ja no ho aconseguirien mai. La solució d'allargar els estudis mentre dura la recessió, que havia estat una bona sortida en crisis anteriors més puntuals, no serveix per a l'actual, perquè es competeix per pocs llocs vacants amb molts altres candidats, també ben preparats i ja amb experiència, que han caigut en recents retalls empresarials. S'entén la preocupació perquè l'anomenada generació Y no esdevingui una generació de gent decebuda.

Si allà, això es dóna amb una taxa d'atur del 9,6%, què serà aquí? Allà no hi ha subvencions per als ni-ni; aquí, sí, tot i el greuge comparatiu envers aquells que s'han espavilat per treballar, encara que sigui amb sous baixos, o que s'han endeutat –ells o les seves famílies– per poder estudiar. Tot plegat, a la llarga, també afectarà el consum interior, l'augment del qual hauria de ser una de les grans esperances per sortir del forat. Diuen allà que la generació Y són gent optimista i segura de si mateixa, i que aquesta crisi els serà un bany de realitat que els prepararà millor per al futur. Aquí, en canvi, la política de les subvencions és un ajut momentani, però no predisposa a la cultura de l'esforç.