Barça i Tau es juguen al Palau l'últim bitllet per acompanyar Olympiacos, Panathinaikòs i CSKA a la 'final four'

Olympiacos, Panathinai-kòs, CSKA Moscou i... L’últim bitllet per a la final four de l’Eurolliga, l’últim bitllet per saltar el mur de Berlín, es posa avui en joc al Palau Blaugrana. Barça i Tau Vitòria són els optants, i per tant ja se sap que el comprador serà blaugrana. Falta saber si el color serà el blaugrana barcelonista o el blaugrana baskonista. I la teoria diu que a aquestes alçades, encara que el matx sigui al cau del Barça, s’ha de parlar de màxima igualtat i opcions repartides. Però tot apunta que aquesta nit, cap a quarts d’onze o les onze, Xavi Pascual té força més opcions de lluir dentadura que Dusko Ivanovic.

El divertit joc de remenar la història diu que els toca. És cert que el Tau porta quatre anys seguits participant a la final four. Però posats a buscar, des de la final four de Roma del 1997 el Barça no ha faltat a la cita cada tres anys. O només hi ha pogut anar cada tres anys, com es vulgui. Salònica 2000, Barcelona 2003, Praga 2006 i...

La part més seriosa de la qüestió també apunta cap aquí. Sobretot psicològicament. Ras i curt, el Barça és on volia; el Tau no. Sembla com si, trencat el tabú Tau (set derrotes seguides) el Barça ho ha capgirat tot. Perquè a partir del segon partit els de Pascual han dut el ritme, deixant el rival en 62, 69 i 63 punts. Cert és que al tercer matx va guanyar el Tau, però la lesió de Navarro –que, descansat, avui jugarà– explica el resultat més que cap altra cosa. La tendència de la sèrie està marcada pel mal joc vitorià i la bona defensa del Barça.

‘Be water my friend’
El discurs d’ahir d’Ivanovic ho delata: “No veig cap motiu per tenir dubtes. Simplement hem de creure en nosaltres mateixos i fixar-nos en nosaltres i no en ells. Sí que és dur jugar en partits així quan vas perdent per set o vuit punts, sobretot perquè el Barça sap jugar amb paciència. Hem d’evitar que s’escapin al marcador”.

És aquesta una clau en majúscules. El Barça ha demostrat poder anar per darrere. De fet, ha perdut tots els primers quarts i perdia en tres de les quatre mitges parts. En canvi, per al Tau veure el Barça a dues cistelles ha estat demolidor. Pura angoixa? 

Fixem-nos ara en el discurs de Pascual: “L’equip està molt bé. Els veig molt tranquils, conscients de les seves possibilitats, treballant molt per preparar-se bé, sense presses... Després el partit ja dirà...”. És a dir, Ivanovic aposta fort pel seu guió; Pascual pel “be water my friend”.

Estadísticament, la gran batalla serà el rebot. És l’únic apartat que defineix el guanyador. En assistències, robatoris i pèrdues tots dos equips han repetit rendiment, guanyant o perdent. És el rebot, perquè és el control dels taulers el que allibera mentalment l’artilleria: si el tirador sap que els seus pivots tenen imants a les mans l’encerta més; i el Barça i el Tau són equips tiradors.

Això i que Prigioni no reaparegui. El base argentí és el termòmetre del Tau, i quan la defensa del Barça l’ha curtcircuitat, el Tau no ha sabut què fer. Tot és possible, perquè és un partit que el Tau prepara des de fa sis dies i el Barça en fa quatre, però els locals ho tenen millor.