L'emperador de les «favelas»

Tot­hom s'ha pre­gun­tat alguna vegada què faria si un dia li cai­gues­sin uns quants mili­ons del cel. Què can­vi­a­ria en la seva vida. Quins són els luxes i els pri­vi­le­gis que el farien feliç. En aquest sen­tit, el fut­bol d'elit fun­ci­ona com un autèntic labo­ra­tori. Fut­bo­lis­tes en molts casos d'ori­gen humil que s'enri­quei­xen de la nit al dia, amb una nova vida expo­sada als exces­sos però també als focus de les càmeres. Un cas para­digmàtic és el d'Adri­ano Leite, que aquesta set­mana és pro­ta­go­nista en la premsa inter­na­ci­o­nal després de no haver-se incor­po­rat quan tocava als entre­na­ments de l'Inter de Milà i d'haver-se refu­giat al Bra­sil per uns mis­te­ri­o­sos pro­ble­mes per­so­nals. La seva pro­gressió va ser estra­tosfèrica: va debu­tar en la lliga bra­si­lera amb només 17 anys, al cap de pocs mesos es va estre­nar amb la cana­rinha, de seguida va fer el salt a l'Inter i es va con­ver­tir en heroi naci­o­nal l'any 2005 en gua­nyar la copa Con­fe­de­ra­ci­ons amb un equip en què també hi havia altres ídols ara cai­guts en desgràcia com ara Ronaldo i Ronal­dinho. Amb un físic impo­nent i un xut demo­li­dor amb la cama esquerra, la seva potència el con­ver­tia en el relleu natu­ral de Ronaldo i en un dels davan­ters amb més futur del fut­bol mun­dial.

For­jat, com tan­tes altres figu­res bra­si­le­res, en la pobresa més abso­luta, en pocs anys va sor­tir de les fave­las per ater­rar a les dis­co­te­ques més clas­sis­tes de Milà. Va ser el rei –l'Empe­ra­dor, com l'ano­me­nen a Itàlia– d'un regne que no era el seu, d'un món que li era estrany, segons ha expli­cat ell mateix, i quan la vida dis­si­pada, els cons­tants con­flic­tes amb el seu club, la pressió mediàtica i la des­a­for­tu­nada mort del seu pare –l'any 2004– el van con­duir a la depressió, va recórrer a la nostàlgia d'aque­lles fave­las. L'Inter el va arri­bar a cedir al São Paulo perquè estigués més a prop dels seus i, aquests dies, després d'una rup­tura sen­ti­men­tal, s'ha refu­giat un altre cop amb la seva família a Villa Cru­zeiro, un com­plex de fave­las en el qual viuen 70.000 per­so­nes. Mou­rinho l'espera, Moratti no sap què fer amb ell, que acaba con­tracte el 2010. Comen­ten els seus cone­guts que no només s'ha vist superat per l'èxit, la fama i l'hos­ti­li­tat de l'entorn, sinó que el tur­menta la culpa de no poder com­par­tir amb la seva gent els pri­vi­le­gis que té com a fut­bo­lista. Que és feliç quan pas­seja pel barri, amb saba­ti­lles i pan­ta­lons curts, fent veure que és un més, quan es diver­teix en fes­tes locals orga­nit­za­des sovint per nar­co­tra­fi­cants i altres delinqüents als quals coneix des de la infància. Tan­tes vol­tes, tants mili­ons, tants reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals per aca­bar ado­nant-se que el seu imperi no és a Milà, ni a Roma, sinó a les fave­las de Rio de Janeiro.