El Barça espera gairebé dues hores per tocar el cel i guanyar la supercopa d'Europa
El Barça venç a Mònaco la supercopa, la tercera de la seva història
Pedro marca en el minut 115, després d'una passada magistral de Leo Messi
Els blaugrana emulen el Barça de les cinc copes amb el segon títol del curs
A més de Leo i Pedro, van destacar Puyol i Valdés, que va fer un gran partit
El Barça de les cinc copes va tornar a néixer ahir, després d'un partit maratonià a Mònaco. Messi i Pedro van resoldre en l'últim sospir una final amb molta fricció. El Barça obté el segon títol del curs i la tercera supercopa de la història.
Es van complir els pitjors auguris respecte a l'estat del camp. Gairebé un patatar. Ho va notar especialment el Barça, que té per norma progressar amb la pilota arran de terra. La gespa no podia impedir, però, que, com és habitual, el Barça dominés el terreny. De bon començament, al Xakhtar li va resultar llarguíssim el Lluís II. Als de Guardiola, tanmateix, els va costar vuit minuts de molta feina consumar la primera arribada amb un cert perill. Va sortir dels peus d'Henry. Un xut fort, però massa alt. L'acció no va significar res. Va resultar un instant aïllat, perquè el domini es va anar tornant estèril, inútil.
El Barça va confirmar molt aviat que allò era un partit incòmode. L'estratègia del veterà Lucescu va consistir a esperar disciplinadament i perseguir Xavi quan el terrassenc arribava a la línia del mig del camp. Al romanès no li importava que Keita o Touré lideressin la construcció. Però a Xavi el volia lluny de la pilota. Hübshman va jugar tot el partit amb Xavi en el GPS. Els africans feien el que podien. No són Xavi, és clar. Però Keita construïa a partir del canvi de ritme, trencant amb curses ràpides la pressió i buscant una passada final. Mentre que Touré, amb poca presència ofensiva, tenia molta feina en defensa. I va fer un partit completíssim.
Enmig d'una final plena d'entrebancs, l'esperança es deia Messi. Així com, de vegades, l'argentí es mostra com un geni dispers, aliè als moviments col·lectius que calen per dominar, ahir no era un d'aquests dies. Se'l veia implicat. Recuperava pilotes col·laborant amb Alves i mantenia la posició en els córners del seu equip per perseguir els rivals si sortien al contraatac.
De la imaginació de l'argentí van sortir dues ocasions. Igual de pobres com la d'Henry, però que van agitar lleugerament un partit amb molt fricció. Leo va servir una falta ràpidament a Xavi, que li va fer la paret i va fer el primer xut a porta del Barça. Era el minut 31. Més tard, en un contraatac, va assistir Ibrahimovic amb passada al buit, que en lloc de xutar va buscar la retallada. La jugada es va diluir.
El suec no està afinat. Encara li falta futbol per jugar en sintonia amb l'equip. I físic per no desaprofitar contraatacs. Nota el baix estat de forma. És qüestió de temps, al capdavall, que es posi a punt. Va cometre, però, algunes errades tàctiques importants en perdre inesperadament pilotes en atac i comprometre la defensa blaugrana.
El Xakhtar buscava amb paciència el seu negoci. Somiava un contraatac definitiu. És la classe de coses que els equips que es veuen inferiors somien en una final a noranta minuts. Les coses eren clares, llavors: Lucescu buscava fortuna en la ruleta, apostant, això sí, amb molta prudència. Guardiola estava construint un edifici.
Si el Barça va arribar al descans amb un xut a porta en l'estadística, els de Lucescu, ni això. En tot cas, el romanès guanyava en un apartat important: durant la primera part es va jugar la partida d'escacs que ell havia previst.
El repte de Guardiola consistia a mantenir l'escenari de domini per propiciar més duels d'un contra un, en què la tècnica dels seus jugadors prevaldria. Llavors va enviar Messi al centre de l'atac, uns metres endarrerit respecte d'Henry i Ibra, oberts a les bandes. Va ser un encert. L'argentí rebia en la posició que més li agrada, amb tot el front d'atac de cara.
La llibertat del talentós davanter desconcertava la defensa rival. Cap al minut 15 de la segona part, Messi va intentar un atac impossible que gairebé li surt bé. Va començar a driblar rivals al carril del mig de l'àrea. El porter va avortar l'aventura del crack blaugrana.
Tots els atacs que engegava el Barça a tres quarts del camp passaven pel peatge de la bota esquerra de l'argentí, que enriquia l'acció. Obria a la banda amb precisió, creava superioritat desfent-se del seu marcador. Un recital de criteri que inclinava nítidament el camp cap a la porteria de Piatov.
Messi va fer treballar el porter amb un xut potent controlat en dos temps. De seguida Henry va provar des de l'esquerra.
Els cinc minuts finals van ser un exercici d'identitat: el Barça va jugar com vol Guardiola que jugui el seu equip. Messi va liderar un parell d'atacs més. El rival l'aturava com podia. Sempre, fora del reglament.
Els noranta minuts van acabar amb Alves com a extrem. Aquesta és la idea de Guardiola del futbol.
En la pròrroga, el Xakhtar es va allargar. Lucescu va refrescar l'equip amb Aghahowa, que va tenir dues ocasions clares. Puyol i Valdés, genials, les van avortar. El duel ja estava en una altra dimensió, més imprevista, molt més agitada. Bojan va construir del no-res una jugada de perill que Piatov va enviar a córner. Alves va estar a punt de fer penal a Luiz Adriano. Pedro hauria pogut marcar amb un xut encreuat que va refusar Kutxer.
Les ocasions se succeïen a mesura que el múscul s'esgotava. També els de Txigrinski, que va fer un bon partit contra el seu pròxim equip. Però Messi no es cansa de pensar. Després de fer treballar dues vegades el porter, va assistir amb mestria Pedro, que va sentenciar. Semblava increïble que després d'una marató esgotadora, la clau per resoldre la final fos un toc tan senzill i una definició tan ortodoxa.