Il·lusió... i virtuts més concretes

Mentre el Barça continuï aplicant la il·lusió a virtuts concretes, les victòries estaran més a l'abast. Ahir va ser en la semifinal i dissabte pot ser en la final. Les paraules i els bons propòsits se'ls endú el vent si no tenen correspondència en els actes. No és el cas del Barça de Guardiola, que pot jugar més bé o més malament però no decep mai per l'actitud. El compromís i la dedicació no et donen la victòria automàticament, però sí que poden amortir l'impacte de la derrota. I si més no, permeten estar a l'altura de les circumstàncies. El compromís i la dedicació són qualitats que defineixen el Barça de Guardiola, i ahir les va posar en primer pla per això mateix i també perquè les dues males experiències anteriors en el Mundial de Clubs ho exigien. La victòria contra l'Atlante no va ser el millor partit del Barça, però l'equip de Guardiola va superar les dificultats i un gol en fred per compromís i dedicació. I perquè té Messi, és clar. L'equip mexicà va dificultar molt el joc dels blaugrana, però la irrupció del millor jugador del món i les intervencions puntuals dels seus companys més il·lustres van capgirar el resultat i van imposar la superioritat del Barça. Messi va marcar tot just entrar al camp, però ho va fer perquè Ibrahimovic li va fer una passada intel·ligentíssima, difícil i letal. I va ser el gol que va decantar el partit a favor del Barça perquè abans Busquets havia fet el gol de l'empat, quan el Barça empenyia més per insistència que per mobilitat de la pilota. I després Pedro va poder marcar el gol que el fa entrar en els llibres de rècords perquè l'equip havia tingut prou empeny per superar les dificultats, i perquè Iniesta va deixar el seu segell de qualitat en la jugada, és clar. L'equip de Guardiola ja s'està acostumant a afrontar cada partit com si fos una escalada, i s'està fent molt fort de caràcter per haver de buscar camins nous i vells per encarar els partits. Ara ja és a la final, i tal com va anar el partit s'entén bé el discurs de Guardiola quan parla de la dificultat que té cada partit, que posa cada rival. La consciència d'aquesta dificultat és la millor manera de començar a pensar en el partit de dissabte contra l'Estudiantes.

Guardiola sabia quina mena d'equip es trobaria. Sap que José Guadalupe Cruz és deixeble de Ricardo Lavolpe, un entrenador que ell valora molt. Lavolpe és el responsable del gran futbol que la selecció de Mèxic va fer en el mundial d'Alemanya 2006. Només la falta de gol i de talent a davant la va privar d'arribar més lluny i va caure en els vuitens de final en una eliminatòria èpica contra l'Argentina. En aquella cita i en la seva estada com a jugador a Mèxic, Guardiola va quedar admirat de la capacitat dels equips de Lavolpe per jugar la pilota des de la defensa i per construir jugades desequibradores. L'Atlante de Cruz no va jugar ahir a l'atac, però va evidenciar qualitats d'equip que sap a què juga i que, a pesar de la limitació de talent que té, sap com crear dificultats i fer mal a un rival com el Barça. L'Atlante era conscient que no podia afrontar el partit disputant el domini i la pilota al Barça, però sí complicant-lo tàcticament, i buscant-li els punts flacs. En va trobar un ben aviat. No de l'estil d'equip que juga la pilota des de darrere, però sí d'equip efectiu. Com si Cruz hagués estudiat els gols que ha encaixat el Barça aquesta temporada, van marcar, molt aviat, en una pilota llarga del porter i amb un davanter veloç que va aprofitar que els centrals i Alves no van saber tancar l'espai i que va saber superar Valdés. Una nova versió del gol que el Barça ja va encaixar a San Mamés i també a Riazor.

La recerca del pany de la porta del rival començava encara de manera més dificultosa. Sol ser la història del Barça aquesta temporada, que ja tothom el reconeix com un equip letal i el desafia a la defensiva: els rivals, si marquen, ho fan gràcies a una badada i quan el Barça marca és després de molta insistència.

La resposta dels blaugrana al gol de l'Atlante no va ser immediata ni contundent. Però van reaccionar amb aplom. Ja és costum, també: domini insistent, però massa poca velocitat de combinació per sorprendre el rival, embotit dins el seu camp. Es va entrar en aquella situació estranya en què preocupa més que no hi hagi fluïdesa en el joc que no pas que ni tan sols es xuti a porteria. Se sap que quan el Barça fa córrer la pilota, el rival està perdut. Però també ho pot estar per altres motius, com ara un córner. Així va arribar l'empat, materialitzat per Busquets, que va completar un altre partit magnífic, aquesta vegada jugant com a interior fins que Touré va ser substituït per Messi. Aquest va ser el moment decisiu per acabar de fer el tomb al partit. La sola presència de l'argentí ja fa córrer més la pilota. I ja se sap que quan això passa... Cruz, que tenia el Barça ben estudiat, també ho sabia, i l'Atlante es va resignar al desenllaç inevitable.

La final contra l'Estudiantes promet ser il·lusionant, però també dificultosa.