Aquell cap únic de l'esport espanyol

L'olimpisme en general i els Jocs Olímpics en particular estan plens de contradiccions. Una de les més flagrants és la relativa a la independència dels comitès olímpics nacionals (CON) respecte dels poders públics. La Carta Olímpica parla ben clar de la independència necessària dels CON. I en els darrers anys, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha suspès, per exemple, els CON de l'Iraq i Kuwait perquè considerava que depenien massa dels governs dels països.

En un article de la setmana passada comentava la dimissió del president del CON de Rússia pels mals resultats a Vancouver. Un president que va passar, quasi sense solució de continuïtat de ser ministre d'Esports rus a president del seu comitè olímpic. Res de nou que no es fes durant la època soviètica, quan els càrrecs es confonien, o que encara passi ara a Cuba, per exemple.

I que va passar a molts altres països durant la Guerra Freda. I a Espanya durant el franquisme i l'inici de la transició. La dictadura franquista va assumir un control total de l'esport espanyol, i el comitè olímpic no en va ser cap excepció. El Comitè Olímpic Espanyol (COE) va tenir cinc presidents durant el franquisme –el general José Moscardó (1941-1956), José Antonio Elola Olaso (1956-1967), Joan Antoni Samaranch (1967-1970), Joan Gich (1970-1975) i Tomás Pelayo Ros (1975-1976)– i tots van compartir aquest càrrec amb el de màxim responsable de l'esport espanyol com a delegado nacional de deportes. L'any 1956, el govern franquista va atorgar la independència jurídica al COE, amb una fórmula segons la qual el COE passava a ser «un òrgan permanent de caràcter tècnic i assessor de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes». Això sí, el president del COE havia de ser el delegado nacional. Joan Antoni Samaranch, quan va ser nomenat delegado nacional de deportes, ja era vicepresident del COE. Samaranch va ser nomenat delegat el 26 de desembre del 1966 i el 8 de febrer va presidir la seva primera reunió com a president del COE. Samaranch va ser cessat del càrrec a la DND el 9 de setembre del 1970 i dos dies després es va nomenar el seu substitut, Joan Gich. La comèdia del traspàs del càrrec de president del COE no es va escenificar fins al mes de desembre, quan Samaranch va presentar la dimissió com a president del COE i va proposar que Joan Gich fos nomenat membre del comitè. El 22 de desembre, Gich va ser escollit president del COE per una assemblea formada, en la seva majoria, per presidents de federacions el càrrec dels quals depenia de Gich. Joan Gich va ser cessat a la DND el 15 de juliol del 1975 i en el seu lloc va ser nomenat Tomás Pelayo Ros, que va prendre possessió a la DND el 19 de juliol i el 20 de juliol ja era president del COE.

El govern d'Adolfo Suárez va canviar la cúpula de l'esport espanyol el setembre del 1976 i també es va canviar el president del COE. Benito Castejón va ser nomenat delegat el 9 de setembre del 1976 i automàticament va passar a manar en el COE. El 14 de juny del 1977, Castejón va dimitir com a president del COE i va convocar eleccions el 21 de juny, que va guanyar amb 36 vots a favor i un en contra. Castejón va ser cessat com a director general del Consell Superior d'Esports el 23 de gener del 1980. El seu substitut, Jesús Hermida, va prendre possessió el 29 de gener. El 17 d'abril del 1981, Benito Castejón va presentar la dimissió de president del COE durant una reunió de la comissió executiva de l'organisme en la qual es va arribar a la conclusió que la persona més indicada per ser el nou president era Jesús Hermida. El 13 de maig, Hermida va ser triat president del COE en el plenari del comitè amb 53 vots a favor, dos en contra, dos en blanc i un de nul. Tres dies després, Jesús Hermida passava a tenir rang de secretari d'estat en el govern d'Adolfo Suárez. El president d'un organisme teòricament independent dels poders públics com era el COE estava tan sols un graó per sota del càrrec de ministre del govern espanyol.

La victòria del PSOE en les eleccions de l'octubre del 1982 va portar canvis a l'esport espanyol, però no en l'aspecte que tractem aquí. Mentre eren a l'oposició, els socialistes abominaven del fet que la Secretaria d'Estat per a l'Esport i la presidència del COE les ocupés la mateixa persona. Quan van estar en el poder, no van fer gens de fàstics a controlar-ho tot. Romà Cuyàs –en la foto– va ser nomenat secretari d'Estat i president del CSD el 15 de desembre del 1982. L'11 de gener del 1983, Romà Cuyàs es va convertir en president del COE. La revolta de les federacions esportives contra el govern socialista pel decret que obligava Pablo Porta i molts altres presidents a deixar el càrrec va acabar amb la dualitat de càrrecs en la cúpula de l'esport espanyol. El 28 de juny del 1984, el ple del COE va destituir Romà Cuyàs i Alfonso de Borbón, duc de Cadis i cosí del rei d'Espanya va guanyar les eleccions que es van fer el 17 de juliol.