Efectisme i efectivitat

L'estat de forma del Barça és impressionant. A l'hora de la veritat, quan als que no estan preparats els tremola el pols o si no les cames, l'equip de Guardiola se sent més a gust que mai. Totes les dificultats i els suposats antídots que semblava que els rivals li havien trobat després d'estudiar-lo tota la temporada passada semblen ara cabòries que s'han esvaït. La sensació d'equip imparable és inevitable. L'ambient que es respira a la graderia corrobora també aquestes sensacions. Ahir, a les deu de la nit d'un dia que l'endemà s'ha d'anar a treballar, el Camp Nou va presentar una entrada magnífica: 75.897 espectadors. I, a més, participatius i festius com no és habitual en el públic clàssic de l'estadi. L'equip i el públic es retroalimenten. El Barça és avui dia el goig del futbol.

Fa dies que al Barça el futbol li transpira per tots els porus. És una màquina exuberant. Un organisme commovedor. Havia presentat la seva versió més enlluernadora en l'eliminatòria contra l'Arsenal, la més acadèmica contra l'Athletic de Bilbao i la més fiable i implacable al Bernabeu. I contra el Deportivo va ser exuberant. Més que tenir la pilota, la va posseir. Va jugar sempre dins el camp de l'equip de Lotina. Un atac constant. El Barça se sentia molt a gust i els jugadors van començar a sentir-se molt bé i a atrevir-se a fer tota mena de coses. Sobretot després del gol de Bojan, que va tenir la sublimitat que només tenen les coses difícils que semblen molt senzilles. Xavi, molt a prop de l'àrea, va fer una assistència pròpia del seu exquisit estat de forma però que podria haver estat una d'aquelles que només sabia fer Laudrup. Bojan va fer un moviment i una culminació de la jugada que només està a l'abast de jugadors que tenen una relació especial amb el gol. Com la que hi tenia Romario. I si ens hi fixem bé veurem que tant el moviment de desmarcatge com la manera de rematar de Bojan amb la punta exterior del peu dret eren pròpies del geni brasiler. Posats a jugar a futbol com els àngels, els jugadors van fer un homenatge al Dream Team. I així van continuar després del gol. Fent totes les coses que feia falta i més i tot. I aquí hi va haver l'únic problema de l'equip. Si s'hagués limitat a fer només les coses que calia, com sap fer quan està ben calibrat, segurament la productivitat golejadora s'hauria correspost amb la seva superioritat. Així com hi ha a vegades actors que sobreactuen, el Barça va sobrejugar. El partit agradava molt a tothom menys a Guardiola, que s'estava adonant del que passava. Algunes combinacions sobreactuades entre Messi i Alves i una conducció llarga de l'argentí, que va voler acabar la jugada de costa a costa sol en lloc de passar la pilota a Bojan, van ser les mostres més evidents de l'espectacle però també del que no agradava al tècnic blaugrana, que esperava la mitja part per poder posar les coses a lloc.

Al començament de la segona part el Deportivo tenia un motiu molt clar per aferrar-se al partit. Tot i l'exhibició blaugrana, només hi havia un gol de diferència en el marcador. Un missatge similar devia transmetre Guardiola als seus homes. Calia restablir l'ordre de prioritats, reinterpretar el futbol amb naturalitat per ser un equip menys efectista i més efectiu, sense deixar des ser igualment atractiu. A l'equip no li va costar. Un altre gol oportú i sensacional de Pedro va posar fi a la incertesa resultadista. Després, tot va fer baixada. Fins i tot va jugar Henry. El Barça avança feliç cap al títol.