Setmana clau

Demà els ciu­ta­dans d'Euskadi i Galícia acu­di­ran a les urnes. Amb una mica de sort, la fi d'amb­dues cam­pa­nyes elec­to­rals ens estal­vi­a­ran més epi­so­dis com el d'un can­di­dat gallec com­pa­ran el movi­ment inde­pen­den­tista amb el ter­ro­risme o el d'un can­di­dat basc decla­rant tot cofoi que això de la inde­pendència és una cosa del pas­sat, men­tre seu còmoda­ment sobre uns furs d'ori­gen medi­e­val que asse­gu­ren la sobi­ra­nia fis­cal dels seus ter­ri­to­ris. A par­tir de dilluns, Espa­nya tor­narà a cen­trar-se a evi­tar (o no) unes ter­ce­res elec­ci­ons. I aquí és quan Cata­lu­nya tor­narà a ser l'ase dels cops. D'una banda, la línia ver­me­lla del referèndum fa impos­si­ble alguna de les aritmètiques per for­mar un govern alter­na­tiu al del PP. De l'altra, ja se sap que car­re­gar con­tra Cata­lu­nya dóna vots a Espa­nya, de dreta a esquerra. Men­tres­tant, aquí a casa, la qüestió de con­fiança a què se sot­metrà el pre­si­dent Puig­de­mont ser­virà per cla­ri­fi­car —espe­rem que de forma defi­ni­tiva— quin camí tran­si­ta­rem en aquesta recta final cap a la república cata­lana i amb qui comp­ta­rem per fer-ho. El que es farà aquesta set­mana vinent al Par­la­ment ha de ser un reset, per esvair els dub­tes sobre un procés que només pot aca­bar amb el nai­xe­ment de la República Cata­lana. Durant els mesos que vin­dran, tota la resta és accessòria i ha de ser ins­tru­men­tal per a l'objec­tiu final. Espe­rem que els 72 dipu­tats ho tin­guin clar