El pa i el teatre

El tea­tre és imme­diat i efímer i, alhora, deixa un pòsit imper­tor­ba­ble i per­ma­nent. ¿En què es fona­menta aquesta con­dició de robus­tesa emo­ci­o­nal si resulta que assis­tim a un espec­ta­cle que s'esva­eix i al qual no podem recórrer si no és a par­tir de la memòria d'uns ins­tants? Jus­ta­ment en la fra­gi­li­tat. I encara en una altra columna: la recurrència. El tea­tre és repe­tició, és sis­tema, és assaig que fixa un model a par­tir del qual cada funció és la mateixa i és dife­rent. Lluís Pas­qual posava l'exem­ple del negoci fami­liar, una fleca. La volun­tat estricta de lle­var-se cada matí, de no defa­llir, de roman­dre en el lloc just i ade­quat. La fleca dels pares de Pas­qual “no tan­cava mai: a les nits, a l'obra­dor; de dia, a la botiga”. Era un assumpte sagrat, el del pa, que calia tenir “ben fet i a l'hora”, perquè era neces­sari que fos així. En aque­lla olor de pa s'ama­gava “el res­pecte pel que es fa”.

El direc­tor ha par­lat mol­tes vega­des de la relació entre el tea­tre i aque­lla fleca de la infància. El pa també és fugis­ser i s'esmuny entre els dits dels dies i les hores, però es manté la seva flaire i, sobre­tot, l'esforç que el fa pos­si­ble. Així, el tea­tre. Recur­rent i cons­tant. I alhora immar­ces­ci­ble. Fa poc, Pas­qual em comen­tava, arran de l'emoció que em va pro­vo­car l'espec­ta­cle que avui inau­gura el fes­ti­val Tem­po­rada Alta (In memo­riam), que això “em gra­ti­fica, perquè és el que hem de fer cada ves­pre”. Cada ves­pre. La com­bi­nació de l'impacte estètic, del viatge moral, amb l'obli­gació de repe­tir-lo en cada una de les fun­ci­ons. “El tea­tre”, diu Pas­qual, “és com­par­tir amb gent allò que et com­mou”.

Sal­va­dor Sunyer, el direc­tor de TA, decla­rava fa poc el mateix. “Ens limi­ta­rem a fer el que hem de fer.” La cele­bració dels vint-i-cinc anys arriba sense estridències. Amb l'afany arte­sa­nal de con­tri­buir a la civi­li­tat més humil i pri­migènia. El pa de cada dia. Ben fet i quan toca. Amb el desig de cons­truir un arte­facte, com el tea­tre, que esclati al mig de les consciències ador­mi­des.