Humiliació i generositat

La distància emo­ci­o­nal, intel·lec­tual i política entre Cata­lu­nya i Espa­nya és ja tan abis­mal que cada cop sem­bla més evi­dent que tota nego­ci­ació o diàleg sobre la sobi­ra­nia (que d'això es tracta, no pas de llen­gua, finançament o reforma cons­ti­tu­ci­o­nal) serà ine­xo­ra­ble­ment poste­rior al tren­ca­ment, per esta­blir les con­di­ci­ons del divorci, i pos­si­ble­ment obli­gats per instàncies inter­na­ci­o­nals. La visita de Soraya Sáenz de San­ta­maría n'és un bon exem­ple. El que aquí hom entén com una humi­li­ació a Madrid es veu com un enorme gest de gene­ro­si­tat. A Cata­lu­nya, la imatge pro­fun­da­ment colo­nial de la vice­pre­si­denta ins­tal·lada en un des­patx de la dele­gació del govern, tot rebent els caps indígenes d'un en un, és fran­ca­ment humi­li­ant. A Madrid, per con­tra, el viatge a la perifèria es per­cep com un pas de gegant, un acte de gene­ro­si­tat i fins i tot d'humi­li­tat. El pre­si­dent Puig­de­mont con­voca una cimera amb els sig­nants del Pacte pel Dret a Deci­dir. Aquí s'inter­preta com un acte de gene­ro­si­tat política, perquè la crida inclou els que no són inde­pen­den­tis­tes però defen­sen que els cata­lans han de poder votar per triar el seu futur. A Madrid, la visió és una altra: “És una exigència dels radi­cals de la CUP”, diu el por­ta­veu del govern. Quin diàleg pot haver-hi quan les distàncies són tan side­rals? Fins i tot en el cas que el canvi de tarannà del govern espa­nyol fos sin­cer –que no l'és pas– una entesa prèvia al referèndum és del tot impos­si­ble.