El mirall turc

“Pre­o­cu­pat pels esde­ve­ni­ments a Cata­lu­nya. Siguin quins siguin els teus punts de vista sobre un tema, orga­nit­zar un debat en un Par­la­ment mai no pot ser un crim.” Quant aques­tes decla­ra­ci­ons no les fa un inde­pen­den­tista radi­cal, sinó un euro­di­pu­tat uni­o­nista britànic, Ian Dun­can, és que l'estat de la qüestió és més greu que no sem­bla i que cada cop més l'Estat espa­nyol s'enfronta al mirall turc, on una democràcia for­mal per­se­gueix i cas­tiga la dis­sidència política amb fero­ci­tat i sense con­tem­pla­ci­ons. És evi­dent que estem a anys llum de la situ­ació turca, però la imatge de la democràcia espa­nyola es dete­ri­ora inter­na­ci­o­nal­ment a mar­xes forçades i es col·loca al mateix nivell de les deri­ves auto­ritàries hon­ga­resa o polo­nesa. En una democràcia real i homo­lo­gada, hom no pot con­ce­bre que el pre­si­dent d'un Par­la­ment sigui encau­sat penal­ment per per­me­tre un debat d'idees. En el cas català, el cas és més greu perquè es tracta d'una per­sona que ha lide­rat des de les bases el movi­ment ciu­tadà que en pocs anys ha col·locat Cata­lu­nya a les por­tes de la inde­pendència. En obli­gar Carme For­ca­dell a com­parèixer davant del tri­bu­nal, hi havia una vocació pre­me­di­tada d'humi­liar la Cata­lu­nya que vol ser lliure. Per con­tra, ha estat un epi­sodi que ha ser­vit per tor­nar a cohe­si­o­nar els demòcra­tes d'aquest país, aquells que reco­nei­xen Cata­lu­nya com a sub­jecte polític capaç de deci­dir el seu futur en una urna.