L'operació de la llufa

L'ús de la figura de Tar­ra­de­llas per part de C's i el PP és un exer­cici de pres­ti­di­gi­tació sense ver­go­nya. Però amb pre­ce­dents. Han aca­bat con­ver­tint el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a l'exili i de la ins­ti­tució res­tau­rada –sense Cons­ti­tució!– en un ninot. L'ope­ració és vella: agafa un per­so­natge públic, tri­tura'n el con­text, i deforma'l al teu gust. I fa pen­sar en altres casos que, sal­vant les distàncies, hi tenen angu­ni­o­ses sem­blan­ces. Segons com i per segons qui, la rei­vin­di­cació de Mont­ser­rat Roig sem­bla que es faci només perquè era femi­nista i no per la potència de la seva obra (que n'és molt, de potent). A Pla l'ha des­pu­llat i gas­tat l'espa­nyo­lisme i l'inde­pen­den­tisme, cadascú al seu aire, i a Xam­mar, tres quarts del mateix. Tots dos són prou com­ple­xos perquè no se'ls pengi una llufa sim­pli­fi­ca­dora. Ovidi Mont­llor sem­bla que era de la CUP abans que existís la CUP, i comen­cen a des­vet­llar Xiri­nacs com un nou mes­tre il·lumi­na­dor. Una cosa és que cal­guin refe­rents –que en calen–, que falti memòria i s'hagi d'alçar la veu periòdica­ment per recor­dar figu­res que la dic­ta­dura o el corró del poder –de l'auto­no­misme o d'ara– ens han fur­tat. Però l'altra és tenir man­dra de com­pren­dre-les en la seva com­ple­xi­tat i con­ver­tir-les en una cari­ca­tura, un eslògan. Després de l'onada que rei­vin­dica tal per­so­natge només amb una fina­li­tat, es corre el perill que, dar­rere seu, sols quedi un ermot, i la silu­eta de la llufa que li van pen­jar.