És festa (major?)

Avui s’escau el diumenge de la festa major del meu poble, Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa meridional. La celebrem per la Segona Pasqua, dita Pasqua Granada. El món jueu celebra també aquests dies una gran festa: commemoren la mort del seu rei David; llegeixen el Llibre de Rut, que explica com es feia la collita dels cereals, com eren tractats els pobres en aquesta època, i celebren també el lliurament de les taules de la llei al Sinaí, sis setmanes després de la primera pasqua. En diuen la festa de Shavuot, que en hebreu vol dir, precisament, setmanes.

Res a veure una festa amb l’altra, si no és en la coincidència de dates que es produeix cada any, és clar. Res a veure tampoc la festa major del meu poble amb altres festes de pobles de per mont i de per vall (dialecte garrotxí), perquè aquí tenim, per gran sort, el ball dels cavallets, els gegants i la mulassa, que és, i de bon tros, l’activitat més destacada de la nostra celebració major. Va ser declarada festa tradicional d’interès nacional  el 18 de maig de 1999, i tinc el goig de poder dir que vaig prendre part en les llargues i complicades feines prèvies a aquesta declaració de la Generalitat, juntament, sobretot, amb en Miquel Casademont, regidor de l’Ajuntament aquell temps, durant l’alcaldia d’en Lluís Bars. Ens trobem, doncs, amb l’element més destacat de la festa. Pel que fa a la resta d’actes, se segueix l’esquema típic i tradicional de les festes majors nostrades (avui dia força encallat i envellit, diguem-ho tot). Aquest ball de cavallets, gegants i mulassa, tan curiós com original, és un valuós document de la dansa tradicional catalana. La implantació i l’origen que la motivaren ens són incerts i desconeguts, diguin el que diguin alguns entusiasmes locals. És un ball les primeres referències escrites del qual es remunten al segle XVIII, símbol inequívoc de la nostra celebració, i carnet d’identitat de tots els santfeliuencs.

Per això, ai de nosaltres, pobres pescallunes, si no tinguéssim aquest tresor folklòric i històric que exhibim amb tanta ufana i solemnitat. Ai de nosaltres, perquè la nostra festa major seria una cosa neulida, banal, rutinària. I, per si algun convilatà es prenia no gaire bé això que escric, li diria que, a partir dels seixanta anys (posem-hi seixanta, va), aquell qui no és crític de les idees, dels homes, de les obres, dels fets, de si mateix, què c… és?