Tenim por

Quan la barbàrie extre­mista col­peja a casa nos­tra, com­pro­vem en pròpia pell la tragèdia que ha por­tat mili­ons de per­so­nes a l’exili, a mal­viure en cam­pa­ments de refu­gi­ats ver­go­nyo­sa­ment igno­rats per una Europa que pre­fe­reix pagar Tur­quia perquè faci la feina bruta. Admeto que és un exer­cici d’empa­tia con­si­de­ra­ble, quan la ferida encara és tan recent, inten­tar posar-se en la pell del 99,9% de les per­so­nes que pro­fes­sen la religió musul­mana de manera pacífica i humana, tan lluny dels extre­mis­mes com nosal­tres de les ide­o­lo­gies supre­ma­cis­tes que recent­ment han col­pe­jat els EUA. Pen­sem en els milers de cata­lans musul­mans que cada dia han de con­viure amb les mira­des de cua d’ull, amb les sos­pi­tes, amb la dis­cri­mi­nació de qui els veu com a ter­ro­ris­tes només pel seu ves­tit o el color de la seva pell.

Ahir mateix, uns pares nou­vin­guts amb fills cata­lans m’expli­ca­ven que al cap i a la fi et pots acos­tu­mar a aquesta rea­li­tat, perquè ente­nen la mal­fiança i la por de la gent, que és pre­ci­sa­ment el que volen els extre­mis­tes: tren­car la con­vivència, fer impos­si­ble la inte­gració. No és això, em deien, el més greu. El més greu és tenir fills ado­les­cents i patir per les influències que pugui rebre, fora del con­trol patern. Com es pot vigi­lar cada web que visi­ten, cada grup de What­sApp, cada colla d’amics o cone­guts? Quants casos no hem cone­gut de joves que aca­ben radi­ca­lit­zats sense que els seus pares ho adver­tei­xin? Conei­xem nosal­tres matei­xos tots i cadas­cun dels hàbits de con­sum de con­tin­guts digi­tals dels nos­tres fills? Mol­tes famílies cata­la­nes estan patint aquesta rea­li­tat, i neces­si­ten ajuda, neces­si­ten eines per edu­car millor els seus fills, per adver­tir-los dels perills que s’ama­guen a les xar­xes. Aquesta ha de ser una assig­na­tura pri­o­ritària com a soci­e­tat. El ter­ror haurà per­dut la bata­lla si veu que la res­posta als seus atacs és la que hem vist en les pri­me­res hores poste­ri­ors a l’atac de Bar­ce­lona: una soci­e­tat diversa però unida davant l’adver­si­tat.