Tenim por

Quan la barbàrie extremista colpeja a casa nostra, comprovem en pròpia pell la tragèdia que ha portat milions de persones a l’exili, a malviure en campaments de refugiats vergonyosament ignorats per una Europa que prefereix pagar Turquia perquè faci la feina bruta. Admeto que és un exercici d’empatia considerable, quan la ferida encara és tan recent, intentar posar-se en la pell del 99,9% de les persones que professen la religió musulmana de manera pacífica i humana, tan lluny dels extremismes com nosaltres de les ideologies supremacistes que recentment han colpejat els EUA. Pensem en els milers de catalans musulmans que cada dia han de conviure amb les mirades de cua d’ull, amb les sospites, amb la discriminació de qui els veu com a terroristes només pel seu vestit o el color de la seva pell.

Ahir mateix, uns pares nouvinguts amb fills catalans m’explicaven que al cap i a la fi et pots acostumar a aquesta realitat, perquè entenen la malfiança i la por de la gent, que és precisament el que volen els extremistes: trencar la convivència, fer impossible la integració. No és això, em deien, el més greu. El més greu és tenir fills adolescents i patir per les influències que pugui rebre, fora del control patern. Com es pot vigilar cada web que visiten, cada grup de WhatsApp, cada colla d’amics o coneguts? Quants casos no hem conegut de joves que acaben radicalitzats sense que els seus pares ho adverteixin? Coneixem nosaltres mateixos tots i cadascun dels hàbits de consum de continguts digitals dels nostres fills? Moltes famílies catalanes estan patint aquesta realitat, i necessiten ajuda, necessiten eines per educar millor els seus fills, per advertir-los dels perills que s’amaguen a les xarxes. Aquesta ha de ser una assignatura prioritària com a societat. El terror haurà perdut la batalla si veu que la resposta als seus atacs és la que hem vist en les primeres hores posteriors a l’atac de Barcelona: una societat diversa però unida davant l’adversitat.