República guanyada

La independència de Catalunya és ja una realitat a tocar. La tenim tan a prop que la podem tocar amb la punta dels dits. És cert que ens esperen dies i setmanes molt intenses, complicades i dificultoses, però la part més difícil ja la tenim feta. Ens falta saber els detalls, el com i el quan, i això ens provoca neguit i ansietat, però hem arribat fins aquí confiant en els líders que hem triat per dur-nos-hi, incloent-hi els dos que han estat empresonats de forma covarda per l’Estat. És necessari i és just mantenir-los la confiança en aquest tram clau del procés d’autodeterminació. No ens han fallat fins avui i no hi ha cap indici que ens faci pensar que ho faran ara.

Estiguem tranquils. Cap moviment d’emancipació nacional que hagi assolit el nivell de cohesió i adhesió popular de l’independentisme català no ha acabat sense un nou estat. Tots ho han fet. Només hi ha una excepció: el Quebec, on el sobiranisme es va desactivar en rebre de l’Estat canadenc el que demanava i més. És un escenari impensable a Espanya, per la qual cosa l’única sortida possible és la república catalana. Ja no la pot aturar ningú. L’1 i el 3 d’octubre van demostrar-nos i vam demostrar al món que l’Estat espanyol no pot controlar el territori català ni la seva gent. Si intenten desplegar una intervenció, com s’ho farien per fer front a una resistència popular massiva? Què faria un suposat interventor dels mitjans públics –per exemple– si ningú no obeeix les seves directrius polítiques? Com s’ho farien per controlar que més de 100.000 docents ensenyin patriotisme constitucional? Hi posarien un guàrdia civil en cada aula? Espanya s’ha ficat en un atzucac important. Europa li ha dit que solucioni el tema català com vulgui, que eviti la independència, però sense violència, sense repressió, sense alterar els principis democràtics. Una quadratura del cercle que Madrid no pot entomar. Tranquils, amics, això està guanyat.